dijous, 30 d’octubre del 2014

serrat fantàstic




Fa gairebé 20 ANYS que tinc vint anys. Suficients per agradar-me Joan Manuel Serrat, però pocs com per tenir prou bagatge per parlar de la seva carrera musical.  La qüestió és que sempre, des que tinc ús de raó - si és que alguna vegada n’he tingut-, m’ha agradat. I com em passa amb tot allò que m’agrada amb un cert pes qualitatiu, prefereixo no abusar-ne gaire, a fi de tenir la sensació d’estar descobrint una cosa extraordinària per primera vegada. Sóc del parer que la reiteració  dels plaers preferits acaba sempre per degradar-los.

Divendres passat vaig caure en escoltar-lo de nou, després de dos anys sense fer-ho, mentre feia el sopar. Certament, el vaig tornar a gaudir tal com el recordava.

Amb ell he recorregut desenes de senders sense camí del meu estimat Machado.
He plorat en solitud la soledat de la tieta.
He ballat les desventures del segle XX a ritme de tango amb Cambalache.
M’he identificat, com a filla primer i com a mare després, amb esos locos bajitos.
He vist com els meus fills s’adormien, nit rere nit, mentre entonava les suaus notes de Lucía.
He recordat els primers batecs d’amor amb unes paraules senzilles i tendres.
I m’he sentit més arrelada que mai a una mar mediterrània sense la qual no podria viure.

Casualitats de la vida, com alguns sabreu, o potser no, el cantautor català compleix ara 50 anys dalt dels escenaris.
Però d’això me’n vaig assabentar diumenge, mentre llegia la premsa.

Mentrestant, vaig pensar que seria fantàstic gaudir del sopar tot tararejant una de les meves...

Seria fantàstic
Que tot fos com és manat i ningú no manés.
Que arribés el dia del sentit comú.
Trobar-se com a casa a tot arreu...
Que no perdessin sempre els mateixos
I que heretessin els desheretats.





dimarts, 28 d’octubre del 2014

la noia de petrovka


Semblaria que entre un gal.lès, un nord-americà, la ciutat de Londres i una novel.la que transcorre a Moscou no hauria d’haver gaire en comú, tret que creguis en les casualitats o sincronies* i, a més, hi posis noms, dates i fets ocorreguts a la vida real.


LONDRES, any 1973.

A l’actor gal.lès Anthony Hopkins li proposen protagonitzar la versió cinematogràfica d’una novel.la que encara no ha llegit :  “ la noia de Petrovka”, de l’autor de Nova Jersey, George Feifer.

Hopkins surt de la seva residència londinenca per comprar el llibre a alguna de les nombroses llibreries de Charing Cross. Desisteix, després de buscar durant molta estona. La recerca resulta infructuosa, i decideix tornar a casa en metro, endinsant-se entre la munió de gent que hi ha a l’estació de Leicester Square.
En asseure’s a un dels bancs que hi ha lliures, s’adona que algú s’ha deixat un llibre , un exemplar vell, una mica rebregat i ple de notes escrites a mà. La sorpresa és majúscul.la quan l’agafa i veu que es tracta de “ la noia de Petrovka”.

Temps després, durant el rodatge del film, l’actor coneix l’escriptor George Feifer, qui li explica que, uns mesos abans, havia deixat a un amic el seu exemplar, farcit de notes, i que aquest l’havia perdut al metro de Londres.
Hopkins havia trobat, no només el llibre que buscava, sino que a més a més, aquest era l’original del mateix autor.

Sorprenent, no?

*Sincronia és la coincidència casual de dos o més successos que per a l’individu que els experimenta estan relacionats significativament però sense que pugui connectar-los per mitjà d’una causa-efecte.

Fotografia : Goldie Hawn i Anthony Hopkins a the girl from Petrovka.

diumenge, 26 d’octubre del 2014

herois a luxemburg



Corria l’any 93 del segle passat quan, essent estudiant de C.O.U., vaig passar uns dies a Luxemburg gràcies a una beca que em va concedir la ja desapareguda Agència Europea de la Joventut. L’objectiu oficial d’aquest organisme era fomentar la trobada i intercanvi de parers entre els joves europeus dels estats que aleshores pertanyien a la Unió Europea.

Durant els matins assistia a unes xerrades que tenien lloc al Parlament Europeu amb seu a Luxemburg, on debatíem temes com l’eco-sostenibilitat, la tolerància i les llengües minoritàries a Europa, com ara el català.

En més d'una ocasió vaig tenir la sensació que l’objectiu real d’aquells col.loquis no era fer créixer el sentiment europeu d’uns joves estudiants membres de la Comunitat, sinó justificar el sou d’algun càrrec electe a qui Brussel.les li devia favors.

El fet és que l’aprenentatge de debò arribava durant les nits, quan - políglotament per als més avesats - txecs, britànics, francesos, alemanys, luxemburguesos, portuguesos, italians i alguna nacionalitat bàltica més que em deixo pel camí, ens barrejàvem  a un pub de la ciutat per bescanviar les inquietuds reals dels aleshores joves europeus allà reunits: beure, cantar, passar-ho bé i deixar els eurodiputats al l'estacada parlament.

La banda sonora d’aquelles nits era la cançó que us poso avui: "entre dos tierras" dels Héroes del Silencio.

Nit sí, nit també, sonaven les notes d’aquesta banda de rock. La seva melodia - o mer soroll per alguns, en funció del gust - ens unia més que no pas la del representatiu himne europeu de la Novena simfonia de Beethoven. Quan sèiem a l'hemicicle, jo taral.lejava en silenci la lletra de l'himne que ens van fer aprendre fil per randa i que vaig acabar avorrint ( potser per això no m'agraden els himnes ni odes de cap tipus ).

Avui, vint-i-un anys més tard i mentre es repetia un nou matí de tardor a la meva vida, de casualitat escoltava la cançó a la ràdio, com si els racons de la memòria m'ancoressin encara a aquells joves herois de Luxemburg.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

16 coses que em molen avui


1- Arribar a casa, després de treballar, desar els trastos , posar-me còmoda, deixar-me anar els cabells i començar a ballar com si no hi hagués demà, amb la música a tot volum. Súper antiestressant.

2- Observar la gent que camina pel carrer i imaginar-me les seves vides.

3- Que les meves companyes de feina no em parin de preguntar com m’ho faig per mantenir la línia. Crec que és gràcies a la molta cervesa que bec, els litres de cafè que consumeixo diàriament i les hamburgueses complertes amb tonelades de tabasc que menjo cada setmana. Ah, i a dormir poc i fer el boig com al punt 1.

4- Anar caminant als llocs. Caminar per caminar.  

5- Ensumar l’olor d’encens perquè em recorda els temps en què tenia el 100% de l’olfacte. ( El vaig perdre durant un fort refredat i només me’n resta el 20%, més o menys, no és que tingui un mesurador olfactiu ).

6- Córrer sota la pluja. Quedar-me amb els peus xops.

7- El meu sofà italià tipus Chester. El més confortable del món mundial. Apalancar-m’hi i llegir. Hi ha tantes coses viscudes …

8- L’enorme mapamundi penjat a la paret de l’estudi. Observar-lo. Els diferents colors que emmarquen cada país. Fer rutes imaginàries pels mars llunyans cartografiats. Recordar l’ època escolar en què miràvem atles que ens pensàvem inamovibles.

9- Fer cua a la carnisseria o a la peixateria. Mirar el producte fresc. Veure com el tallen, pesen, preparen i pregunten “ què més et poso?”. És com reviure els temps en què jugaves a botigues.

10- Trobar sabates de taló de la meva numeració. Si m’agraden, me les compro. Gairebé no en fabriquen en aquestes contrades . Faig un 42.

11- Els espaguetis amb cloïsses. ( O qualsevol variant imaginable de cuinar-los).

12- L’Spotify. Posar-me la música que m’agrada. D’abans. D’ara. Descobrir noves músiques.

13- Els filtres Kelvin i Inkwell d’Instagram.

14- Els vestits que em compra la meva germana Vanessa al mercat. No hi ha millor manera d’anar mínimament elegant a un preu tan econòmic. No és conya. La nomenaré, oficialment, la meva personal shopper.

15- La Nivea de llauna blava. Mai he estat tan fidel a una marca com a aquesta. Genial per a la meva pell.

16- Fer coses, perquè sí o per obligació. Però fer-les. O bé deixar-les de fer perquè em dona la gana. Viure. Acabar el dia com aquell qui no ha fet res i dir-me: “ Doncs sí. He fet una pila de coses. “


dissabte, 18 d’octubre del 2014

quan la confusió té un nom


Era Céline Céline o era algú altre? De vegades em sembla que ni tan sols sé qui sóc jo. Bé, sí, sóc Nick Belane. Però fixa’t, si algú crida: “ Eh, Harry! Harry Martell! “, gairebé segur que li contesto: “ Sí, què passa? “.
Vull dir que jo podria ser qualsevol altre. Quina importància té? Què té un nom?

Charles Bukowski, Pulp (1994).

La identitat pot esdevenir, imprevisiblement, quelcom eteri. Tant que, fins i tot, tinc dubtes de la seva existència. Et creus que ets algú i potser ets una altra persona. Possiblement no ets ningú.
Admeto que m’agrada dir les coses pel seu nom. Qui diu coses, diu persones. I qui diu dir, diu anomenar. Aquesta setmana, com a resultat de la meva mala memòria, em vaig adonar que potser hauria de donar menys transcendència a això dels noms.

El passat dimecres, per qüestions laborals, vaig demanar uns serveis a una empresa amb la qual fa un grapat d’anys que hi  treballem. Sempre contacto amb la mateixa persona. Una dona d’uns cinquanta set anys, a qui fins ara anomenava Glòria. “ Glòria, necessito que us passeu a recollir un certificat per entregar al Consolat de Turquia ” ; “ Glòria, quan us vagi bé, em porteu un document que hem d’ acreditar a la Cambra de Comerç “; “ Com va, Glòria? ”; “ Glòria, si no parlem, que tinguis Bones Festes”.
Així durant aproximadament catorze anys. He de confessar que ho feia -el fet d’anomenar-la- amb una certa recança. Com si alguna força estranya em fes presagiar un canvi sobtat en qualsevol moment.

Tornant al dimecres, a mig matí vaig rebre una trucada des de la recepció que m'anunciava l’arribada de la Daniela. Era ELLA. El més curiós, però,  no és que jo no encertés amb l’autenticitat del nom,  sinó que ella no em tregués del meu error durant tots aquests anys. Possiblement la Daniela  pensés que només es tractava d’un simple nom. Al capdavall, tots en tenim un. O dos, si és compost. O tres, si estàs batejat.
I si la Daniela preferia dir-se  Glòria, perquè estava fins al capdamunt de ser la Daniela? De Glòries només n’hi havia una per a ella: la que jo havia designat amb la meva anodina errada. Vaig establir aquesta hipòtesi.

L' actriu manxega Sara Montiel va admetre, en més d’una ocasió, que si volia ser algú dins del món del setè art no es podia continuar dient María Antonia Abad Fernández. No n’hi havia prou amb interpretar bé, ser rabiosament guapa i menjar-se la càmera. A més a més, s’havia de batejar d’una altra manera. I realment li va funcionar.

En el cas de la Glòria, vull dir de la Daniela, la certesa de saber el seu veritable nom m’ha portat, encara més, a la confusió. No sé quin substantiu posar-li el pròxim dia que parli amb ella. Potser, si sap que conec la seva identitat real se’n va tot en orris.


Fotografia: Sara Montiel a  El último cuplé (1957).

dijous, 16 d’octubre del 2014

anàrquicament poètic


Sense saber si la síl.laba que separa l’hendecasíl.lab de l’alexandrí farà encaixar aquest trencaclosques mundà on visc.

Ignorant profundament la rima tònica o àtona que hauria de donar musicalitat al vers del meu dia a dia.

Sense tenir en compte si l’estrofa en forma de sonet, quintet o cobla conjuga harmònicament la infància, la joventut o la vellesa.

Barrejant la lírica dels matins amb la prosa de les nits, sense enumerar les pauses que donaran pas a un ritme èpicament anàrquic , enmig d’un camí ple de matisos alegres i tristos.

Allunyant-me de la indissoluble solitud de l'hiat, sense menystenir l’afable companyia del diftong.

Buscant les consonants d’un present que, sense por de rescatar les vocals del passat, componen aquest poema que és la vida.*


*Anàrquicament poètic el vaig escriure el 16 d'octubre del 2014.

diumenge, 12 d’octubre del 2014

nocturn en mi bemoll major Op 9 Nº 2


Llegeixo, subratllo. Veig, comento. Escolto, anoto. Em pregunto, investigo. No tinc una altra manera de fer recordar a la meva memòria de peix que hi ha coses interessants per les quals val la pena no oblidar.

Això últim és el que he fet aquest matí, quan encara era negre nit, mentre escoltava  un dels nocturns de Chopin. Sonaven les suaument encadenades notes del piano del compositor polac, concretament la Nocturn en mi bemoll major op. 9 nº2 . De sobte, m’ha vingut una pregunta tremendament estúpida al cap: per què l’anomenen nocturns? Qualsevol amb dos dits de front hauria pensat que la mateixa paraula ja ho diu: perquè estan fetes per ser gaudides durant la nit.

Però la meva estupidesa, de vegades, em porta al dubte, i m’agrada assegurar-me per a la tranquil.litat del meu esperit.

Efectivament, eren curtes peces de música vocal o instrumental d’estructura lliure interpretades durant alguns moments, generalment, a festes de nit i després deixades de banda. El seu precursor va ser el compositor i pianista irlandès John Field, a principis del segle XIX , malgrat que el seu màxim exponent va ser Frédéric Chopin, qui va escriure 21 composicions d’aquest tipus al llarg de 15 anys. Tot i que semblen molts, el temps de durada de totes juntes no sobrepassen les 2 hores de producció musical. Fet que em porta a pensar que no deu ser fàcil compondre aquestes notes amb una certa harmonia i gràcia.

Investigant una mica més, he descobert que aquesta preciosa melodia la va crear l’any 1833, particularment, per a una tal Marie Pleyel, que és la fantàstica senyora de qui us en penjo el retrat. Pianista belga, ex-promesa del també compositor Hèctor Berlioz i ex-dona de Camille Pleyel, fill d’una saga de fabricants de l’instrument de corda que ella mateixa tocava. De la gran carrera i nom d’ella, com malauradament passa amb moltes de les extraordinàries dones que han construït la història dels nostres temps, no en sabia res.


Prometo esbrinar més coses d'ella i parlar-vos-en més endavant. Mentrestant, us deixo amb la peça musical per a goig de les vostres oïdes.

dimarts, 7 d’octubre del 2014

una export qualsevol



Un dimarts qualsevol, d’una setmana qualsevol , d’un mes no menys qualsevol encara, durant una estona a mig matí, que qualsevol diria que es tracta d’una hora normal.

Em disposo a repassar un document, no qualsevol,  però sí un de rutinari, dels que reviso habitualment per assegurar-me que una de les moltes exportacions que transiten per la taula del meu despatx es pot donar per conclosa, dada i beneïda.

A l’altra banda del document tinc una mercaderia alemanya,  dins d’un contenidor suís, viatjant a dalt d’un gran vaixell d’acer amb  senyera porto-riquenya i nom de sirena extret d’un conte del Hans Christian Andersen, dirigit per un capità sud-africà i tripulat per oficials vietnamites, a més de mariners xinesos i gallecs que amb prou feina s’entenen entre ells. Tanmateix ho fan.

Des del port de sortida, Barcelona, al d’arribada, Hong Kong , hi disten 11.000 teòrics quilòmetres i 23 dies naturals, que serien reals si no fos perquè l’embarcació ha de fer escala als ports de València, Jeddah a l’Aràbia Saudita i Singapur, abans d’arribar a l’enorme port asiàtic.

Si no sorgeix cap tempesta sobre la Mar Mediterrània ni sofreix cap segrest pirata a la Mar d’Aràbia, la nau travessarà les monsòniques aigües del Golf de Bengala, per acabar desembarcant al  moll de la península xinesa de Kowloon.


Sé que en aquell costat d'aquella ex-colònia britànica, dins d’algun gratacel envitrallat, s’hi troba algun "col.lega", com diem dins l’argot mercantil, amb un document exactament igual que el meu entre les seves mans, a fi de donar per conclosa, dada i beneïda, una importació d’entre les moltes que transiten per la taula del seu despatx, un dia qualsevol, d’una setmana qualsevol i d’un mes, no menys qualsevol encara.