Fa gairebé 20 ANYS que tinc vint anys.
Suficients per agradar-me Joan Manuel Serrat, però pocs com per tenir prou bagatge per parlar de la seva carrera musical. La
qüestió és que sempre, des que tinc ús de raó - si és que alguna vegada n’he
tingut-, m’ha agradat. I com em passa amb tot allò que m’agrada amb un cert pes
qualitatiu, prefereixo no abusar-ne gaire, a fi de tenir la sensació d’estar
descobrint una cosa extraordinària per primera vegada. Sóc del parer que la
reiteració dels plaers preferits acaba
sempre per degradar-los.
Divendres passat vaig caure en escoltar-lo de
nou, després de dos anys sense fer-ho, mentre feia el sopar. Certament, el vaig
tornar a gaudir tal com el recordava.
Amb ell he recorregut desenes de senders sense
camí del meu estimat Machado.
He plorat en solitud la soledat de la tieta.
He ballat les desventures del segle XX a ritme
de tango amb Cambalache.
M’he identificat, com a filla primer i com a
mare després, amb esos locos bajitos.
He vist com els meus fills s’adormien, nit
rere nit, mentre entonava les suaus notes de Lucía.
He recordat els primers batecs d’amor amb unes
paraules senzilles i tendres.
I m’he sentit més arrelada que mai a una mar
mediterrània sense la qual no podria viure.
Casualitats de la vida, com alguns sabreu, o potser
no, el cantautor català compleix ara 50 anys dalt dels escenaris.
Però d’això me’n vaig assabentar diumenge,
mentre llegia la premsa.
Mentrestant, vaig pensar que seria fantàstic
gaudir del sopar tot tararejant una de les meves...
Seria fantàstic
Que tot fos com és manat i ningú no manés.
Que arribés el dia del sentit comú.
Trobar-se com a casa a tot arreu...
Que no perdessin sempre els mateixos
I que heretessin els desheretats.