record de pollença

Cliqueu el play per escoltar el poema:




Text i veu: Jèssica Roca

poema 20

Avui, de matí, obria la pàgina per l’any 1948 del John Cheever als seus Diaris. L’any és el de menys quan les línies del que llegeixes et traslladen amb precisió microscòpica a l’univers intimista de la persona que escriu. Oblides les èpoques, empatitzes amb les angoixes i els desitjos, que són les mateixes i intrínseques en nosaltres, els humans. Del que no queda escrit de la seva vida, poc importa. A mi m’interessa el prisma amb què pintava la realitat d’un moment puntual i el resultat que se’n deriva. Textos bells, inquietants de vegades, extraordinaris. És possible que un mateix no s’hi reconegui en aquests escrits, perquè la literatura dietarística s’alimenta de les emocions viscudes en un momentani i fugitiu present. No sap res dels canvis que experimentarà la persona en un futur. Diria que és el que més s’acosta a la poesia, tot i que per mi, aquesta és l’expressió màxima de la nuesa anímica de qui escriu. 

Pensava en tot això després, quan sonava a l’Spotify The heart asks pleasure first, del Michael Nyman, i m’ha vingut al cap el Poema 20 del Pablo Neruda, perquè el vaig fer vídeo-poema amb aquesta mateixa cançó i imatges de la pel.lícula de El Piano. El 20, és el darrer abans de la cançó desesperada, aquell del “puedo escribir los versos más tristes esta noche...”. Un poema que traspassa l’ànima i amb els anys, també les fronteres. Bell, inquietant, extraordinari.* 

Cliqueu el play per escoltar el poema:





Poema 20. 20 poemas de amor y una canción deseperada de Pablo Neruda.

Veu: Jèssica Roca

*Publicació reeditada el 24/11/18

notes de matinada (versió àudio)

Cliqueu el play per escoltar el relat d'avui:



Text i veu: Jèssica Roca
Música: Antony and the Johnsons

dicen

Cliqueu el play per escoltar el poema d'avui:




Poema: Dicen que no hablan las plantas. Rosalía de Castro.
Veu: Jèssica Roca

¡pra a habana!

Cliqueu el play per escoltar el poema.

La Rosalía de Castro va unir en aquest treball de Follas novas (1880)  poemes de marcat accent social amb l’emigració de gallecs que marxaven cap a Cuba com a tema central: joves matrimonis que se separen després d’anar-se’n ell, el sacrifici que suposa abandonar la terra i els familiars, l’ànim que s’ha de tenir per afrontar-ho i la soledat en què queden les dones i els fills.

El poema és una clara denúncia de la situació de dependència de la dona, posant en evidència que si l’emigració resultava dolorosa per a l’home que emigrava, encara ho era més per a la dona, que es quedava sola i amb una escassíssima qualitat de vida en una terra oblidada. Amb l’afegit d’atrevir-se a tocar un tema que traspassa fronteres, d’abast universal, en la seva llengua materna, el gallec. 

la carta ( versió àudio)

Cliqueu el play per  escoltar la història d'avui.



text i veu: Jèssica Roca

tinc

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui.





Text i veu: Jèssica Roca