diumenge, 26 de gener del 2020

llençols estesos

Un llençol estès sempre serà un llençol estès. Em refereixo a la quietud i la cadència lenta del vent onejant-lo. Al resplendor dels raigs solars impactant sobre el seu blanc òptic. No vull un altre cotó ni canviar les hores en què onegen a la sissí com si les dècades no passessin. Plegar els llençols era una tasca de dos. Després de recollir-los, ma mare sempre ens demanava que l'ajudéssim amb els primers plecs. Ens cridava pel nostre nom perquè hi anéssim. Esteníem els braços i en fèiem un primer plec, després agafàvem les puntes i en fèiem un altre per acabar ajuntant-lo i passar-se'l a ella, que hi donava els dos plecs finals. 

Hi ha gent que li dóna poca importància a aquestes coses. Vull dir als llençols i al seu balanceig mut a l'estenedor els caps de setmana a la terrassa. Perquè és el cap de setmana que es fa el canvi. Ara no es veuen estenedors als edificis, fan lleig a la fisonomia de les ciutats. Com menys estenedors, més civilitzats, sembla. Mostren la part més íntima de les llars. Però a mi m'agrada aquella espera pausada de les nostres peces eixugant-se a la intempèrie, i l'olor de net que desprenen quan t'hi acostes. 

Em recorden, aquells llençols estesos, al pati de la casa del carrer Mogent. A les tardes del diumenge, quan ja ens havíem menjat la rebosteria que havia portat la tieta Cèlia i s'acomiadava amb dos petons per agafar el tren de tornada cap a Barcelona. I al meu pare acabant de trencar el son a la cadira del menjador, el cop de cap just per anar a la cuina i posar-se el Carrusel Deportivo. I al cel blau, blau a sobre del pati i les vies del tren. Després ja s'havien eixugat i els plegàvem en parella, amb la meva mare quan ens cridava. 



divendres, 24 de gener del 2020

el petó dels amants


Fotografia: Robert Doisneau



Sabràs que és el petó dels amants. Te’ls trobaràs girant la cantonada sota l’aire inesperat de gener. No els coneixeràs però ho sabràs. Agafa amb força la seva esquena i ell la seva cintura. Sentiràs els crits dels nens jugant al pati de l’escola, però ells no ho faran. De cada 3 segons, sis són batecs que no escoltaràs. Són els dels seus cors. Tanquen els ulls i acoblen les seves boques amb força. A Pompeia el Vesuvi els va engolir. Sabràs que és el petó dels amants perquè sentiràs que el món ha desaparegut per a ells. La mil·limètrica distància dels seus cossos és ara el seu món. I seguiran amb les seves llengües entortolligades mentre duri aquell minut abans d’entrar a la porta del bar. Foragites la teva mirada, en certa manera enveges la seva passió adolescent. Però han passat els anys. Per això sabràs que és el petó dels amants. I segueixes les teves passes sota l’aire inesperat de gener.

dissabte, 18 de gener del 2020

la pielonefritis

Acabava de donar el pit a l’Artur. Durant els primers mesos de maternitat encara dormia poc, per no dir gens. En Nil era de més fàcil dormir i l’Àlex ja li havia donat el biberó de les nou. L’Artur s’aferrava al pit amb ganes cada tres hores, quan se li despertava la fam. En Nil, en canvi, tot i néixer amb més pes, havia sigut més mandrós per mamar. Li vaig posar solució succionant-me-la jo a diari amb la màquina extractora. Els pits no paraven de treure el preuat i primitiu líquid de la vida animal. Dolç, tebi i immediat. Tan complet com insubstituïble. Xuclava l’Artur, es buidaven per a -miraculosament- reomplir-se de nou. Xuclava una màquina, amb un martellejant i constant soroll, i es buidaven per tornar-se a omplir. Del que en treia, més de mig litre diari, li ho donàvem a en Nil. 

Mai n’havia tingut de natura, però en aquella època se m’accentuaven unes fosques ulleres sota els ulls. Eren les hores d’absència de son. Els meus cabells castanys lluïen rinxolats i brillants com mai. En contrast amb el voluminós pit maternal que tenia llavors, la cara i la figura se’m perfilava magre, encara jove, però xuclada per l’aliment que m’extreien a diari els bessons. 


- Ja fa dies que em fan mal els ronyons. Noto un dolor intens, aquí- feia jo posant-me ambdues mans al damunt de la zona lumbar- no sé si deu ser del pes d’agafar els nens. 

- Pren-te un ibuprofè- em deia l’Àlex. 

- No puc si estic donant el pit. 

- Ja et preparo una bossa amb aigua calenta. L’escalfor local t’anirà bé ja veuràs. 

- Doncs sí, sí. Vaig al llit i me la poso. 


Malgrat l’escalfor de la bossa d’aigua em va ser impossible conciliar el son. Però aquesta vegada no era pel plor famèlic de cap dels bebès, ni pels pits tibants que em demanaven a crits l’hora de buidar-los amb la màquina extractora. Una punxada intensa, lenta i inacabable, se’m va instal·lar al ronyó esquerre. No el podia aguantar. M’aixecava a prendre’m un Espidifén. Tampoc m’apaivagava el dolor. Així que al dia següent me n’anava al metge de capçalera. Aquell dia només hi havia una substituta del Dr. Fernández. La seva pell era marró fosc, els llavis molsuts, el nas ample, els cabells com de fins filferros recargolats per l’electricitat, l’accent era dur, sec, parc en vocabulari, no em va mirar als ulls ni una sola vegada. Això sí, em va fer despullar de mig cos en avall per estirar-me a la llitera i fer-me un tacte vaginal. No hi vaig veure la relació entre el dolor al ronyó i la inspecció ginecològica per, en acabat, receptar-me un paracetamol. Dra. Bemba, col.legiada nr. 78.201, posava al segell de la recepta. 

Imparablement omplia i buidava els meus pits. I alimentava l’Artur i en Nil, que aleshores pesaven set i vuit quilos respectivament (de manera aproximada). 

- El paracetamol no em fa res. Això em segueix fent un mal! 

- Torna al metge, a veure si serà una infecció d’orina, no? 

- És que és com si tingués un ganivet clavat aquí al costat. Buf!-inspirava fons mentre tenia l’Artur enganxat al meu pit. 

Dr. Fernández, col.legiat nr. 22.398, posava al segell de la recepta de l’ibuprofè. “Es fa anàlisi d’orina. Tornar en una setmana si persisteix el dolor”. Rere la seva barba canosa i sobre el seu cos panxut, els seus ulls que sobresortien en excés tampoc van mirar ni una sola vegada els meus. El seu accent era del Vallès, sec, parc en paraules. Es va limitar a fer-me extreure una mostra d’orina per a la seva anàlisi. 


- Tinc la meva dona al llit, amb vòmits constants i febre molt alta. Fa una setmana que li fa molt mal el ronyó esquerre però a l’ambulatori només li han receptat paracetamol i ibuprofè. La portaria a l’hospital però és que estem amb bessons de quatre mesos... 

- La teva dona té una pielonefritis, l’hauran d’ingressar a l’hospital. Ara mateix us enviem una ambulància, no pateixis. 

L’Àlex havia trucat al 112. Jo havia passat tota la nit a 40º C de febre i tremolant. Vomitava sense parar i ja no em podia treure més llet per alimentar els meus fills. La freda llum de l’habitació i les hores amb l’antibiòtic en vena se’m van fer eternes sense ells. “Necessito donar-los el pit, quan podré sortir?”, somicava entre tremolors i el repicar de les dents. “Fins que no identifiquem la bactèria que t’ha causat la infecció i et marxi la febre, no podràs. És molt perillós, se’t podria estendre a la sang i agafar una septicèmia.” 

- Com estàs avui?- era l’Àlex que em trucava per telèfon. 

- Una mica millor, però aquesta nit encara he tingut febre. I els nens? Ja ha vingut la meva mare? 

- Sí, aquesta nit s’ha quedat a dormir. M’ha trucat la Violant per dir-me que vindrà després. Així et puc venir a veure, ni que sigui un moment. 

- No patiu... ja estic atesa...- no podia reprimir les llàgrimes- ja no podré donar el pit als nens... no podré més... pobrets meus! 

- Silvana... va estigues tranquil.la. Primer ets tu. T’has de posar bé. Els demés ja ens en sortim. 

Jo encara no ho sabia però faltava només un dia perquè jo sortís de l’hospital. Entrava una infermera a les set del matí, una que sempre lluïa un somriure idiota als llavis i atenia de manera despreocupada els pacients. Era rossa, amb mitja melena, de complexió més aviat petita i aquell dia portava una safata amb un petit got de plàstic al seu damunt. 

- Té, pren-te això- m’atansava el got. 

- M’ho he que prendre? 

- Sí, és clar. Empassa-t’ho de cop. Com si fos un xupito! Ha, ha, ha. 

- Uaggs! Déu meu! Però què és això tan fastigós! Que em moro! És impossible- tenia un sabor que excedia l’amargor, em cremava la gola i vaig estar a punt de vomitar-ho tot. La infermera ja no hi era. 

A les deu del matí venia la nefròloga a fer-me la visita. La metgessa em recordava la Vicenta Ndongo, l’actriu. Era de color cafè amb llet, d’uns 35 anys i mitja melena negra amb uns rinxols que li rebotaven elàsticament a la cara quan va entrar a l’habitació. En veure’m va arrufar el front i es tapava els ulls. Era un gest que van anar fent de manera continuada tots els metges que em venien a visitar aquells dies. Tenia un herpes gegantí que s’estenia des del nas als llavis fins a l’interior de la boca. La llengua i tot el paladar estava envaït pel virus, també. 

- Uf, uf, Déu meu! Et pica? 

- És molest, sí. 

- Com estàs? 

- Ja no tinc febre, però m’acaben de donar una cosa que gairebé em moro de dolent que era. 

- T’has empassat el col·lutori? 

- Col.lutori? No sé, era un líquid incolor i fastigós que m’ha dit la infermera que em prengués. 

- Què dius! Allò és només per fer gàrgares! 

- A veure si ara no podré marxar per això! Vull veure els meus nens, si us plau... 

- Preguntaré al laboratori si és nociu. Et farem unes analítiques, també. 

No em va dir res més. Va prendre unes notes al damunt de la seva carpeta i va marxar amb un somriure forçat. 

Era el darrer dia. Bevia l’aigua de farigola que m’havia portat la meva mare en una de les visites que m’havia fet. “És molt depurativa, ves-t’ho prenent, ja veuràs que va molt bé”. El seu color era com de pinassa fresca. Amarguejava una mica, tot i que el seu gust aspre distava anys llum del col.lutori que em va fer empassar aquella sepastre. Em posava els texans que em ballaven per tot arreu dues setmanes després de l’ingrés i marxava cap a casa amb l’Àlex. Per ser el mes d’abril feia una sufocant calor d’estiu. El pis seguia lluminós. Veia l’enorme plataner de l’era de Can Delma des del gran finestral que hi havia al menjador. Començava a treure les primeres fulles tendres. I allà estava la meva germana Violant tenint cura d’en Nil i l’Artur, que succionaven la llet preparada d’un biberó. Havien crescut, malgrat la meva absència. Els agafava -primer un, després l’altre- en braços. L’herpes gairebé em va impedir somriure, però les ganes van vèncer el gest i el dolor.


dilluns, 6 de gener del 2020

l'òptica i el perfum


Mentrestant poso colibrí 14 per escriure. 


Començo des de l’inici. Vaig anar al metge de capçalera perquè em fes un volant per anar a l’oftalmòleg. Era un vespre d’aquests foscos de desembre, no recordava la darrera vegada que vaig anar al metge. Ja no hi era el doctor House. En realitat es deia Bosch, però la seva actitud taxativa ens va fer canviar-li el nom de pila. Feia deu minuts que m’esperava asseguda a la consulta. I va arribar deu minuts tard. Pocs cabells, llargs, bata blanca descordada, sense ulleres, botins en pell girada sense marca, somriure abstret. Uns 54 anys. Com sempre, vull dir, com tots, mirava l’ordinador fins que em va contestar. Em vaig avançar. “No miri, vinc perquè em derivi a l’oftalmòleg, és que noto que he perdut vista per llegir en el darrer any.” Va apartar la mirada de l’ordinador. Va somriure abstret. “Has provat d’anar a l’òptic? T’ho dic perquè si només és això potser allà tens la solució. Més que res perquè fins d’aquí sis mesos no tindràs hora.” Jo anava assentint amb el cap. “No... si ja havia pensat d’anar-hi, sí.” Però no li anava a explicar que la companya de taula del costat m’havia insistit en que anés a l’oftalmòleg – que allà et miraran bé el fons d’ull, la pressió, tot, ves i demana hora que hi tens dret, dona! 

Vaig sortir de la consulta tal i com havia entrat. I tot estava fosc a fora. Eren quarts de set del vespre. Així que aquell dijous al migdia vaig anar a l’òptica universitària perquè em fessin la revisió. Presbícia o vista cansada. “De lluny veus perfecte”, em va dir la noieta que em va fer les proves. Baixa a la primera planta i et cridaran pel teu nom. Vaig fer una ràpida ullada a les montures mentre m’esperava. Silvana? Va cridar la més veterana de les oculistes. Em va dir que triés, però enseguida vaig assenyalar unes Ray-Ban de pasta marró perquè n’havia tingut unes de sol com aquelles que em quedaven bé. Me les vaig deixar en un bar de Parets fent un menú de diari i no les vaig tornar a veure. “Sí, aquestes, no me’n provo més.” “Carai! De decisió ràpida, així és com s’avança per la vida”. Per què donar més voltes si una cosa està bé? 

Després em va fer provar les ulleres per mirar la distància de la pupil·la amb la perifèria del vidre. Se’m va quedar mirant fixament mentre marcava amb un retolador el vidre. Jo no mirava enlloc. “Ostres! Quin ulls tan verds i grans que tens!” Només vaig somriure-li, sense dir res més i vaig pagar amb la targeta els 87,80 euros de paga i senyal. Les tindràs el dia 10. 

Vaig avançar entre la munió de gent i les parades del mercat per anar a cobrar els 120 euros de l’únic dècim que havia comprat per nadal. Vaig rebre un whats de la meva germana, ja arribo, estic aparcant. Hi havia una cua d’unes deu persones, més un home a qui vaig cridar-li l’atenció perquè se’m va posar al davant dissimuladament. Disculpi, al darrera té la cua. Ah! Allà? Em va contestar amb accent magrebí. Sí, allà. Si és que la gent se’t fica al davant i apa! Em va dir una dona que tenia al davant. Quan faltava molt poquet per arribar a la finestreta van aparèixer del no-res dues dones més i es van posar a xerrar amb la dona, del que havien comprat a la parada de calces i s’hi van quedar. Disculpin, van amb ella? SI, SI. Em van dir, per tot seguit ocupar cadascuna les tres finestretes i fer les seves transaccions. En fi, no crec que em torni a tocar més perquè no jugo, vaig pensar, i no vaig voler dir res per no embolicar-me. 

La meva germana m’esperava a la porta de l’Europa. 

- És horrorós, si sé que és dia de mercat no vinc avui. No es pot ni caminar pel carrer- li vaig dir. 

- Calla, calla, que a mi se m’ha enganxat una gitana que volia que li comprés un pollastre. 

- Un pollastre? 

Es va posar a riure. Vam entrar a la fonda. 

- És que estava aparcant i m’ha tocat el vidre de la finestra, toc, toc, toc. I li he fet, què? 

- Un perfum?- em deia la dona. 

- Espera, deixa’m que aparqui, no? 

- Em compres aquest perfum? Anava mirant als costats com si s’amagués. Eh! que és dels bons eh? D’aquests que cauen dels camions que es bolquen. Quinze euros. D’aquests que cauen dels camions... I me l’ha deixat al seient del cotxe! 

- No, no puc, si tampoc porto res en metàl.lic... 

- Doncs compra’m un pollastre per mi i els meus fills. Total, que ja em veus anant fins a la paradeta de pollastres a l’ast i fent cua amb la gitana al costat. 

- Amb tu?? 

- Sí, sí. 

- Mare meva, a mi aquestes coses no em passen... ja t’han vist la cara de bonifàcia. I al final què? 

- Doncs allà fent cua jo li deia, Ui, deixa’m que vagi amb cuidado amb el bolso perquè no fa gaire ja em van robar la cartera. Ui, siii, siii, ojo que aquí hi ha cada un...! i feia així, amb la mà (agitant-la). I quan per fi demano el pollastre amb les patates -que m’ho ha dit ella, eh? lo de les patates- anava a pagar amb targeta i m’han dit que no es podia. 

- Hosti! 

- I la gitana: doncs allà tens un caixer, t’acompanyo! I llavors sí que ja li he dit que no, que ho sentia però que havia de marxar. 

- Doncs quan tornis em compres tres entrepans, per mi i pels meus fills. Em deia. 

- Però si ho necessiten per menjar ja tenen menjadors socials, no?- li vaig dir. 

- Sí, he estat a punt de dir-li però ja no he volgut estar-m’hi més. 

El restaurant estava ple a vessar. Però havíem pogut seure en una de les tauletes que quedava a prop de la recepció i ens havien servit unes cerveses. Cridava l'atenció el so amortit de les converses, deu estar ben insonoritzat, vaig comentar. Quan vam sortir, el carrer estava tot moll, tot havia desaparegut: les parades, la gent, i vam mirar de caminar Anselm Clavé avall amb cura de no caure.






divendres, 3 de gener del 2020

una mirada sobre el tocador


fotografia: sam shaw, 1954


Sobre el tocador, el matisador de polvos que ha usat una vintena de vegades. És seu. I el llapis d’ulls negre que ja ha donat profunditat als seus ulls blaus. El tub de cola per a les pestanyes se l’ha deixat obert, un descuit sense importància. Allà esperant està la barra que untarà en breu els seus carnosos llavis. I una pinta amb què retocarà les ondes daurades dels seus cabells curts, prefereix donar-li forma amb les seves mans. Sostenien amb elegància una copa de xampany. Més enllà s’amaga l’ampolla de Chanel 5 que es posarà al coll quan acabi. El perfum de la Marilyn. La mirada. M’agrada la mirada fixa sobre la línia que perfila el contorn dels llavis. La sensualitat etèria però en ella, eterna.