tardes i tardes

Els granissats de pinya colada del calorós estiu s’han transformat ara en espesses i dolces -encara que aspres- xocolates desfetes de tardor. De les rutines que tinc per costum fer a estones entre setmana, em refereixo a aquelles que m’ajuden a desconnectar de les tasques de la vida diària (com anar a comprar al súper, tancar exportacions amb agents duaners, escombrar el parquet del pis o triar mongeta tendra per sopar), una de les meves preferides és aquesta: reunir-me amb els meus fills per berenar totes les tardes de dimecres i divendres durant els mesos que coexisteixen amb el calendari escolar.

-Són quarts de cinc d’un dimecres indiferent d’octubre, o de novembre, posem pel cas... Bé, en realitat no tan indiferent, perquè no pot ploure, ni ser dilluns, però sí fer vent, fred, calor, o tenir l’estat d’ànim apagat. (M’estalviaré detalls de situació, coordenades exactes o fets previs als que ara explicaré).  Els meus bessons, i com és propi d’uns nens de vuit anys, surten de l’escola amb les esquenes carregades per unes motxilles plenes de llibres que pesen, pesen exageradament fins i tot per a un adult corpulent, i després d’haver jugat, atès a classe, rigut, compartit coneixements o patit històries que m’explicaran o no, em demanen, em supliquen, amb un somriure als seus acriaturats rostres una petició d’aquelles que, de senzilles i plaents, m’omplen un munt.

-Mama, podem anar a la Geni, si us plau? Podem? Podem...? – em reclamen tots dos a l’uníson.

Són tantes les tardes indiferents en què aprenent a exercir de mare escolto les seves veus, les seves baralles i les seves avançades converses sobre l’origen i la maquinària de l’univers, que sense gairebé adonar-me he aparcat el cotxet doble i les rebequeries pròpies d’infants amb son i gana, per les curses amb patinet entre estrets carrerons i peticions de tardes (amb gana també) en confiteries amb flaire a magdalenes de gerds i xocolata negra a la tassa. No és gaire l’estona, una hora potser. La suficient perquè endrapin una gofra casolana amb Nutella, un suc de pinya i alguna altra de les especialitats del dia que ha preparat amb cura la Geni, pastissera i propietària de l’acollidora confiteria. Una hora en què, sense deixar anar els coberts amb què tallen la gofra de manera precisa, m’aconsellen sobre la darrera especialitat de la casa que acaben de veure exposada al mostrador de vidre transparent. Una hora en què també em suggereixen, mentre reprenen les curses amb patinet pels estrets carrerons del centre, que m’acosti a la peixateria o la carnisseria per tal de dilatar el seu temps d’esbarjo, ara ja sols amb els amiguets, i de passada assegurar-se una bona part de l’àpat per sopar.

Són quarts de set de la tarda d’un dimecres que bé podria ser divendres, perquè la rutina establerta fins ara així ho descriu, no plou, ni estic cansada tampoc. Els patinets reposen plegats a la paret del pati i les peticions d’uns acriaturats rostres, de tan senzilles i plaents, es fan curtes i fugisseres. 

No puc evitar emocionar-me amb un present que sé que aviat i inevitablement, esdevindrà passat.

shirin ebadi, el despertar a l'Iran

Durant una conversa de cafè mantinguda fa poc, elucubràvem  sobre l’esdevenir de la vida. O millor dit: de la no vida. Sobre si l’ésser humà té la sortosa fortuna de tenir consciència sobre la seva existència i sobre l’angoixa que li suposa deixar-la de tenir després de la mort. Sobre la fotesa que suposa la vida en sí mateixa per al planeta Terra, que seguirà el seu curs indefectiblement amb nosaltres o sense, encara que passin milions d’anys i esdevinguin diverses apocalipsis. I sobre l’empatia cap a totes aquelles persones que es posen el món per barret i decideixen viure la vida i gaudir-la, més enllà de qualsevol càrrega social o lluita aferrissada de poder.

No sempre enceto el dia així de filosòfica, tot i que la d’avui és una d’aquelles entrades que, pel seu espessor, aparco en un petit arxiu i decideixo reprendre al cap d’uns mesos, quan la situació –i el cap- m’és favorable a escriure-la.

La dona de qui parlaré avui gaudeix de tota la meva admiració, no per posar-se el món per barret sinó per posseir una qualitat de la qual jo, particularment, no he gaudit mai: defendre de manera altruista la llibertat dels altres malgrat jugar-se la seva pròpia vida.

SHIRIN EBADI va néixer fa 68 anys a l’Iran, al nucli d’una família neo-liberal de classe mitja-alta. El seu pare, format a l’estranger en base a les tendències occidentals, va ser un dels primers catedràtics de dret comercial a l’Iran (basat en el comerç lliure i totes les pautes democràtiques que a nivell internacional se’n deriven). La resta de germans, com ella, també van tenir accés a la universitat de Teheran.

La Shirin campava lliure, amb un fort sentit de la justícia i les minifaldilles pròpies de l’època quan el 1969 arribava a ser, amb 22 anys, una de les primeres dones jutges del seu país (ens avançaven uns anys en això, a l’estat espanyol no va ser fins el 77, ja m’hi estendré amb deteniment algun dia) i l’any en què jo vaig néixer, el 1975, va esdevenir presidenta del Tribunal de les Corts de Teheran. Però això tan sols va durar 4 anys, els justos fins que la revolució islàmica de l’Ayatollah Jomeini va prohibir exercir a totes les dones jutges del país, relegant aquestes a tasques de caire administratiu. Ebadi va protestar, va col·laborar amb diversos diaris i revistes i va haver d’estudiar tota la jurisprudència islàmica de l’Edat Mitjana per tal de reciclar-se i poder exercir, 12 anys més tard, com a advocada del seu propi despatx.

Mentre desapareixien els sindicats obrers, es nacionalitzaven les indústries, queien en picat les exportacions i es declarava l’obligatorietat del vel i el xador per a la dona, la Shirin s’ocupava de casos controvertits, divorcis, assassinats d’intel.lectuals, escriptors i penes de mort per a persones que canviaven de religió (llei encara ara vigent). A l’Iran no són estranyes les execucions a menors, lapidacions o altres càstigs corporals que violen els convenis internacionals, és per això que l’any 1995 va co-fundar l’Associació de Defensa dels drets de la Infància i posteriorment el Centre de defensors dels Drets Humans, organisme amb ànim de donar una defensa legal i gratuïta als perseguits per motius de consciència i polítics.

Tot i el tancament del centre, l’any 2008, per part la policia iraniana i les constants amenaces de mort que rep, aquesta advocada dels drets humans a l’Iran ha defensat sempre una nova interpretació de la llei islàmica que estigui en harmonia amb la democràcia, la igualtat entre homes i dones, la llibertat religiosa i d’expressió. Ella considera que la política hauria d’estar separada de la religió per tal que els polítics no utilitzin les creences per a fins governamentals, pronunciant-se contrària a qualsevol tipus d’extremisme, tant de l’Islam com d’altres religions.

De manera infatigable, la Shirin ha anat defensant persones, unint, enllaçant, teixint xarxes, creant ponts entre postures contràries a fi d’aconseguir la tan desitjada llibertat al seu país. Per aquesta creixent obstinació i esforç en favor de la democratització i els drets humans li va ser atorgat el premi Nobel de la Pau l’any 2003, a més de ser un referent per a les dones del món islàmic, una dona independent que no s’ha deixat coaccionar mai per un règim teocràtic i que creu en la possibilitat d’un canvi pacífic que vingui de la mà del poble iranià.

Aquí algunes de les seves declaracions:

“Ni les amenaces, ni les crítiques em silenciaran ni faran que abandoni l’Iran.”

“Quan em calen forces, recordo sempre els meus companys i amigues que estan empresonats i penso que no tinc dret a estar cansada mentre ells estiguin privats de la seva llibertat.”

“Per a molts joves iranians el seu futur ha quedat dins les parets d’una presó.”

“Jo sempre he pensat que les lleis han de servir per fer la justícia, i quan això falla s’ha de trobar camins per tal d’assegurar-se de que així es compleix.”

“La meva alegria és l’alegria de les persones a qui defenso quan són alliberades de la presó.” (Aquesta m’agrada especialment i és la que m’ha empès a escriure aquesta entrada).

I amb aquesta comença la seva darrera novel.la, La gàbia d’or i acabo per avui: “Si no pots fer res per eradicar la injustícia, com a mínim s’ha de donar a conèixer.”

de les avantguardes a un fanal a casa

Objectes que ara ens semblen obvis però que en la seva època van ser revolucionaris. El disseny italià, inspirat en les trencadores avantguardes artístiques del segle passat, basa el seu èxit en l’esperit col·lectiu de participació, feina compartida i crítica.

Un dels culpables de què podeu llegir tranquil·lament al llit abans d’anar a dormir, el creador de l’interruptor de la lampareta de nit, l’arquitecte i pare del disseny italià Achille Castiglioni definia així el concepte de disseny: “ un objecte de disseny és fruit de l’esforç comú de moltes persones de diverses competències específiques tècniques, industrials, comercials i estètiques. La feina del dissenyador és la síntesi expressiva d’aquest treball col·lectiu.”

L’Achille, nascut en un ambient d’entreguerres a Milà l’any 1918, va saber veure la ironia i la bellesa en la simplicitat de la vida diària. Des de banals interruptors, citats abans, a les luminàries més icòniques, que anomenaré després, fins a seients o aspiradors que ens han facilitat molt les tasques de la llar. La seva incontrolable curiositat, juntament amb la del seu germà Pier, el van portar a crear un dels meus llums preferits: el llum ARCO.

Els germans Castiglioni, molt influenciats pel caràcter pragmàtic de la seva mare, apart de dur-se fantàsticament bé, van observar que a les cases els llums penjaven al bell mig del sostre, de manera que si es volia posar el llum a sobre la taula, aquesta havia d’estar al mig de l’habitació, cosa que resultava molt incòmode doncs, sovint, s’havia de moure la taula per posar-la al costat de la finestra per tal que no fes nosa.

Milà, ciutat camaleònica, canviant, industrial, contradictòria, bressol del socialisme italià i al mateix temps darrer reducte del govern feixista de post-guerra, ja era l’any 1962 una capital amb les més importants seus universitàries, editorials, financeres i industrials d’Itàlia. Va ser durant aquell mateix hivern, climatològicament dur a tot Europa, que durant una vetllada nocturna i mirant per la finestra l’Achille i el Pier van veure un fanal, un fanal de carrer, que malgrat ser a la vorera il·luminava la part central de l’avinguda principal. I va ser en aquell moment que se’ls va acudir crear el llum Arco.

Es manté a terra gràcies a una base de marbre que pesa 65 quilos i està doblegat amb forma d’arc per il·luminar el centre de la taula o qualsevol lloc on hi vulguem destinar el focus lumínic.

L’any 1962 l’home encara no havia arribat a la lluna, no hi havia mòbils ni internet, les cuines vitroceràmiques a casa eren encara ciència-ficció i el mal de cap només es treia amb l’aspirina, actualment substituïda per l’ibuprofè.

Avui, 50 anys més tard, els projectes pensats per aquells grans dissenyadors industrials són imprescindibles i encara segueixen vigents. I per mi, aquesta és la grandesa de l’art del disseny.

Per a més informació sobre l’obra i extensa carrera de l’Achille Castiglioni:

http://www.flos.com/es/designers/achille_castiglioni

DESIGN, Ewa Solarz. 2012 ( Coco books, S.L.)

http://www.tacchini.it/it/benvenuti/home.php  

fent balanç

Malgrat l’aparent i íntima exposició personal a la qual em sotmeto sovint entre les línies d’aquest bloc, i rere la meva força simulada seguretat, us puc assegurar que molt al meu pesar se’m queden moltes coses al pap. Segurament les millors si del que es tractés fos captar lectors a dojo. Diguem que parlar de la meva vida sexual, sobre tensions familiars o turments personals (que els tinc) no entra dins les coordenades del meu manual d’estil. O almenys, no encara.

Podré fer-ho amb forma de poema, relat, crònica o entrevista. En primera persona moltes vegades. En femení, per empatia, freqüentment. En singular per concreció i en afirmatiu per determinació. Sóc més de manifestar gustos i interessos, fora de tendències, aliena a crítiques externes i guiada única i exclusivament pel meu instint. No mesuro gaire, per no dir gens, les coses que faig. I gràcies a això és que estic asseguda aquí, enfront l’ordinador on escric ara mateix.

Fa dos anys, quan vaig obrir el meu primer bloc no vaig dir-ho a ningú. De fet, no tenia ni idea de com obrir-ne un. I ho vaig fer. Fa un any, vaig obrir aquest altre que esteu llegint en aquest precís moment. Tot i ser mare treballadora, fa sis mesos vaig decidir deixar enrere les pors i donar forma a un somni que havia tingut des que era una cria: escriure un llibre. Aleshores sí, vaig proposar, vaig reorganitzar el meu espai i el meu temps, vaig restar hores a la família, vaig prescindir de caps de setmana sencers, vaig passar de negatives editorials i moltes mares de l’escola em miraven com a un bitxo rar quan els deia que no podia anar al parc durant les tardes perquè estava escrivint un llibre. Vaig acabar publicant-lo. Però gràcies a aquesta tossuderia meva vaig sumar hores a la meva biografia en l’any que, precisament, complia 40 anys. La injustificadament temuda barrera dels 40.

Queda molt poc per acabar l’any, novembre venta amb pluja i les tardes enfosqueixen aviat, com ho fa sempre durant la tardor. Jo seguiré sent mare treballadora encara ( i per molt temps espero).  I la meva tossuderia seguirà sumant hores a les estacions i a la meva vida amb forma d’històries que, per complicitat, em venen de gust explicar.

¡pra a habana!

Cliqueu el play per escoltar el poema.

La Rosalía de Castro va unir en aquest treball de Follas novas (1880)  poemes de marcat accent social amb l’emigració de gallecs que marxaven cap a Cuba com a tema central: joves matrimonis que se separen després d’anar-se’n ell, el sacrifici que suposa abandonar la terra i els familiars, l’ànim que s’ha de tenir per afrontar-ho i la soledat en què queden les dones i els fills.

El poema és una clara denúncia de la situació de dependència de la dona, posant en evidència que si l’emigració resultava dolorosa per a l’home que emigrava, encara ho era més per a la dona, que es quedava sola i amb una escassíssima qualitat de vida en una terra oblidada. Amb l’afegit d’atrevir-se a tocar un tema que traspassa fronteres, d’abast universal, en la seva llengua materna, el gallec. 

somni d'una nit de tardor

Aquesta nit no he dormit gaire bé. Prenc massa cafè i m’he llevat de matinada amb un neguit que no em deixava dormir. Després de preparar un altre cafè i deixar enllestit un correu que volia enviar dilluns, tornava al llit amb escalfor als ulls i un somni que em portava al París dels anys 90, durant un interval d’una hora. O de tot un matí, si em refio de l’espai oníric. Cal saber distingir bé el somni de la realitat o apreciar la realitat d’un somni, que sovint ens poden confondre. Quan m’he despertat tot era on és: les meves parpelles cansades, els anys 90 i París amb el Folies Bergère reobrint escenari per a un nou show televisiu i jo que, des de l'auditori, observava un music-hall immutable i nerviós. Vedettes, música, plomes i corones. Les estrelles de la nit parisenca. És estrany. No pregunteu gaire, però l’espectacle continuava mentre jo marxava. Abandonava els 90, París, el Folies... espai i temps s'allunyaven i de sobte em traslladava vint anys més tard, és a dir, avui, a mil kilòmetres de distància, vull dir, aquí.

Què és el que perdura? Què és el que ho fa palpable? Vint anys de distància onírica o una hora de somni real?

No em feu gaire cas. He dormit poc i pres massa cafè. 

dades inconnexes III

- Instagram ha fet que la nostra existència sembli insulsa i avorrida. Qualsevol coincidència amb la realitat #sensefiltres (em supera l’ús i abús del hashtag) s’ha de fer amb pre-avís, no fos cas que ens sorprenguem de la realitat i diversitat cromàtica que ens envolta. Imagino que Kant també tindria alguna cosa a dir aquí. La vida, en general, poc té a veure amb la imatge que desitgem projectar.

- Em cansen en excés les notícies que ofereixen els mitjans. O groguegen quan no toca o són àmpliament manipulats pel poder establert, dictant les normes d’allò que és políticament correcte del que no ho és.

- Quin és el pla per quan siguem vells? No n’hi ha cap. Vivim com si no haguéssim de morir mai i posposem coses pensant que viurem eternament. La vida és ara i aquí.

- Tenir un bloc digital està passat de moda. Els meus fills de 8 anys segueixen des de fa temps a Youtubers que recomanen jocs, expliquen les seves experiències viatgeres o mostren la millor manera de fer art, per exemple, pas a pas. Sempre arribo tard i malament a això de les noves tecnologies.

- És important ser agraït i donar les gràcies sempre que tinguem l'oportunitat. És una cosa que donem per fet i l’obviem, i no. Tant per a qui les dóna com per a qui les rep, suposa una gran recompensa.

- Em fa vergonya aliena parlar en termes de pobresa endèmica, de gent que passa gana, quan la immensa majoria de la riquesa és en mans de només uns pocs. És més fàcil tenir  la gent anestessiada amb la promesa d’un món millor després de la mort i mentrestant milions de pobres lluitant pels interessos d’uns pocs rics. I que cap govern ni institució faci res efectiu respecte a la indústria de l’armament... la mare del corder.

- La meva feina com administrativa d’exportació en una multinacional m’ha permès tenir una àmplia i global visió del món, no només pel tracte humà amb gent d’arreu del planeta, sinó per la gestió des de dins de tot el procés d’internacionalització en què, indefectiblement, estem immersos tots els països. Són eixos fonamentals que donen resposta a molts dels conflictes i interessos que mouen l’economia mundial.

- Sense entrar massa en detall, l’episiotomia (tall al periné que eixample l’obertura de la vagina durant el part) s’ha convertit en una pràctica sistemàtica i normalitzada, que l’única cosa que fa és facilitar la feina als ginecòlegs per a destruir i reconstruir els genitals femenins, sense tenir en compte que generalment el part sol acabar en un natural i espontani reflex d’expulsió del bebè. Casos de dones a qui els han esquinçat fins i tot l’anus no són inusuals i, com esdevé un afer tan íntim, són coses que romanen silenciades. Sovint penso que ens perdem en debats estèrils i, en canvi, amb temes importants com aquest ni tan sols ens informem.

- Em vaig proposar aquí estimular més l’hemisferi dret del meu cervell, escoltant música, llegint poesia, passejant... i això faig. Alimenta la creativitat. De la mateixa manera, reunir-me amb els amics i la família per xerrar, beure, menjar i riure, també resulta altament gratificant i productiu.

Us deixo amb una imatge de la meva ídol d’infància.