Els granissats de pinya colada del calorós estiu s’han
transformat ara en espesses i dolces -encara que aspres- xocolates desfetes de
tardor. De les rutines que tinc per costum fer a estones entre setmana, em
refereixo a aquelles que m’ajuden a desconnectar de les tasques de la vida
diària (com anar a comprar al súper, tancar exportacions amb agents duaners,
escombrar el parquet del pis o triar mongeta tendra per sopar), una de les
meves preferides és aquesta: reunir-me amb els meus fills per berenar totes les
tardes de dimecres i divendres durant els mesos que coexisteixen amb el
calendari escolar.
-Són quarts de cinc d’un dimecres indiferent d’octubre, o de
novembre, posem pel cas... Bé, en realitat no tan indiferent, perquè no pot
ploure, ni ser dilluns, però sí fer vent, fred, calor, o tenir l’estat d’ànim apagat.
(M’estalviaré detalls de situació, coordenades exactes o fets previs als que
ara explicaré). Els meus bessons, i com
és propi d’uns nens de vuit anys, surten de l’escola amb les esquenes
carregades per unes motxilles plenes de llibres que pesen, pesen exageradament fins i tot per a
un adult corpulent, i després d’haver jugat, atès a classe, rigut, compartit
coneixements o patit històries que m’explicaran o no, em demanen, em supliquen,
amb un somriure als seus acriaturats rostres una petició d’aquelles que, de senzilles
i plaents, m’omplen un munt.
-Mama, podem anar a la
Geni, si us plau? Podem? Podem...? – em reclamen tots dos a l’uníson.
Són tantes les tardes indiferents en què aprenent a exercir
de mare escolto les seves veus, les seves baralles i les seves avançades
converses sobre l’origen i la maquinària de l’univers, que sense gairebé
adonar-me he aparcat el cotxet doble i les rebequeries pròpies d’infants amb
son i gana, per les curses amb patinet entre estrets carrerons i peticions de
tardes (amb gana també) en confiteries amb flaire a magdalenes de gerds i
xocolata negra a la tassa. No és gaire l’estona, una hora potser. La suficient
perquè endrapin una gofra casolana amb Nutella, un suc de pinya i alguna altra
de les especialitats del dia que ha preparat amb cura la Geni, pastissera i
propietària de l’acollidora confiteria. Una hora en què, sense deixar anar els
coberts amb què tallen la gofra de manera precisa, m’aconsellen sobre la
darrera especialitat de la casa que acaben de veure exposada al mostrador de
vidre transparent. Una hora en què també em suggereixen, mentre reprenen les
curses amb patinet pels estrets carrerons del centre, que m’acosti a la
peixateria o la carnisseria per tal de dilatar el seu temps d’esbarjo, ara ja
sols amb els amiguets, i de passada assegurar-se una bona part de l’àpat per
sopar.
Són quarts de set de la tarda d’un dimecres que bé podria
ser divendres, perquè la rutina establerta fins ara així ho descriu, no plou,
ni estic cansada tampoc. Els patinets reposen plegats a la paret del pati i les
peticions d’uns acriaturats rostres, de tan senzilles i plaents, es fan curtes
i fugisseres.
No puc evitar emocionar-me amb un present que sé que aviat i
inevitablement, esdevindrà passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada