fent balanç

Malgrat l’aparent i íntima exposició personal a la qual em sotmeto sovint entre les línies d’aquest bloc, i rere la meva força simulada seguretat, us puc assegurar que molt al meu pesar se’m queden moltes coses al pap. Segurament les millors si del que es tractés fos captar lectors a dojo. Diguem que parlar de la meva vida sexual, sobre tensions familiars o turments personals (que els tinc) no entra dins les coordenades del meu manual d’estil. O almenys, no encara.

Podré fer-ho amb forma de poema, relat, crònica o entrevista. En primera persona moltes vegades. En femení, per empatia, freqüentment. En singular per concreció i en afirmatiu per determinació. Sóc més de manifestar gustos i interessos, fora de tendències, aliena a crítiques externes i guiada única i exclusivament pel meu instint. No mesuro gaire, per no dir gens, les coses que faig. I gràcies a això és que estic asseguda aquí, enfront l’ordinador on escric ara mateix.

Fa dos anys, quan vaig obrir el meu primer bloc no vaig dir-ho a ningú. De fet, no tenia ni idea de com obrir-ne un. I ho vaig fer. Fa un any, vaig obrir aquest altre que esteu llegint en aquest precís moment. Tot i ser mare treballadora, fa sis mesos vaig decidir deixar enrere les pors i donar forma a un somni que havia tingut des que era una cria: escriure un llibre. Aleshores sí, vaig proposar, vaig reorganitzar el meu espai i el meu temps, vaig restar hores a la família, vaig prescindir de caps de setmana sencers, vaig passar de negatives editorials i moltes mares de l’escola em miraven com a un bitxo rar quan els deia que no podia anar al parc durant les tardes perquè estava escrivint un llibre. Vaig acabar publicant-lo. Però gràcies a aquesta tossuderia meva vaig sumar hores a la meva biografia en l’any que, precisament, complia 40 anys. La injustificadament temuda barrera dels 40.

Queda molt poc per acabar l’any, novembre venta amb pluja i les tardes enfosqueixen aviat, com ho fa sempre durant la tardor. Jo seguiré sent mare treballadora encara ( i per molt temps espero).  I la meva tossuderia seguirà sumant hores a les estacions i a la meva vida amb forma d’històries que, per complicitat, em venen de gust explicar.