shirin ebadi, el despertar a l'Iran

Durant una conversa de cafè mantinguda fa poc, elucubràvem  sobre l’esdevenir de la vida. O millor dit: de la no vida. Sobre si l’ésser humà té la sortosa fortuna de tenir consciència sobre la seva existència i sobre l’angoixa que li suposa deixar-la de tenir després de la mort. Sobre la fotesa que suposa la vida en sí mateixa per al planeta Terra, que seguirà el seu curs indefectiblement amb nosaltres o sense, encara que passin milions d’anys i esdevinguin diverses apocalipsis. I sobre l’empatia cap a totes aquelles persones que es posen el món per barret i decideixen viure la vida i gaudir-la, més enllà de qualsevol càrrega social o lluita aferrissada de poder.

No sempre enceto el dia així de filosòfica, tot i que la d’avui és una d’aquelles entrades que, pel seu espessor, aparco en un petit arxiu i decideixo reprendre al cap d’uns mesos, quan la situació –i el cap- m’és favorable a escriure-la.

La dona de qui parlaré avui gaudeix de tota la meva admiració, no per posar-se el món per barret sinó per posseir una qualitat de la qual jo, particularment, no he gaudit mai: defendre de manera altruista la llibertat dels altres malgrat jugar-se la seva pròpia vida.

SHIRIN EBADI va néixer fa 68 anys a l’Iran, al nucli d’una família neo-liberal de classe mitja-alta. El seu pare, format a l’estranger en base a les tendències occidentals, va ser un dels primers catedràtics de dret comercial a l’Iran (basat en el comerç lliure i totes les pautes democràtiques que a nivell internacional se’n deriven). La resta de germans, com ella, també van tenir accés a la universitat de Teheran.

La Shirin campava lliure, amb un fort sentit de la justícia i les minifaldilles pròpies de l’època quan el 1969 arribava a ser, amb 22 anys, una de les primeres dones jutges del seu país (ens avançaven uns anys en això, a l’estat espanyol no va ser fins el 77, ja m’hi estendré amb deteniment algun dia) i l’any en què jo vaig néixer, el 1975, va esdevenir presidenta del Tribunal de les Corts de Teheran. Però això tan sols va durar 4 anys, els justos fins que la revolució islàmica de l’Ayatollah Jomeini va prohibir exercir a totes les dones jutges del país, relegant aquestes a tasques de caire administratiu. Ebadi va protestar, va col·laborar amb diversos diaris i revistes i va haver d’estudiar tota la jurisprudència islàmica de l’Edat Mitjana per tal de reciclar-se i poder exercir, 12 anys més tard, com a advocada del seu propi despatx.

Mentre desapareixien els sindicats obrers, es nacionalitzaven les indústries, queien en picat les exportacions i es declarava l’obligatorietat del vel i el xador per a la dona, la Shirin s’ocupava de casos controvertits, divorcis, assassinats d’intel.lectuals, escriptors i penes de mort per a persones que canviaven de religió (llei encara ara vigent). A l’Iran no són estranyes les execucions a menors, lapidacions o altres càstigs corporals que violen els convenis internacionals, és per això que l’any 1995 va co-fundar l’Associació de Defensa dels drets de la Infància i posteriorment el Centre de defensors dels Drets Humans, organisme amb ànim de donar una defensa legal i gratuïta als perseguits per motius de consciència i polítics.

Tot i el tancament del centre, l’any 2008, per part la policia iraniana i les constants amenaces de mort que rep, aquesta advocada dels drets humans a l’Iran ha defensat sempre una nova interpretació de la llei islàmica que estigui en harmonia amb la democràcia, la igualtat entre homes i dones, la llibertat religiosa i d’expressió. Ella considera que la política hauria d’estar separada de la religió per tal que els polítics no utilitzin les creences per a fins governamentals, pronunciant-se contrària a qualsevol tipus d’extremisme, tant de l’Islam com d’altres religions.

De manera infatigable, la Shirin ha anat defensant persones, unint, enllaçant, teixint xarxes, creant ponts entre postures contràries a fi d’aconseguir la tan desitjada llibertat al seu país. Per aquesta creixent obstinació i esforç en favor de la democratització i els drets humans li va ser atorgat el premi Nobel de la Pau l’any 2003, a més de ser un referent per a les dones del món islàmic, una dona independent que no s’ha deixat coaccionar mai per un règim teocràtic i que creu en la possibilitat d’un canvi pacífic que vingui de la mà del poble iranià.

Aquí algunes de les seves declaracions:

“Ni les amenaces, ni les crítiques em silenciaran ni faran que abandoni l’Iran.”

“Quan em calen forces, recordo sempre els meus companys i amigues que estan empresonats i penso que no tinc dret a estar cansada mentre ells estiguin privats de la seva llibertat.”

“Per a molts joves iranians el seu futur ha quedat dins les parets d’una presó.”

“Jo sempre he pensat que les lleis han de servir per fer la justícia, i quan això falla s’ha de trobar camins per tal d’assegurar-se de que així es compleix.”

“La meva alegria és l’alegria de les persones a qui defenso quan són alliberades de la presó.” (Aquesta m’agrada especialment i és la que m’ha empès a escriure aquesta entrada).

I amb aquesta comença la seva darrera novel.la, La gàbia d’or i acabo per avui: “Si no pots fer res per eradicar la injustícia, com a mínim s’ha de donar a conèixer.”