Aquesta nit no he dormit gaire bé. Prenc massa cafè i m’he llevat de matinada amb un neguit que no em deixava dormir. Després de preparar un altre cafè i deixar enllestit un correu que volia enviar dilluns, tornava al llit amb escalfor als ulls i un somni que em portava al París dels anys 90, durant un interval d’una hora. O de tot un matí, si em refio de l’espai oníric. Cal saber distingir bé el somni de la realitat o apreciar la realitat d’un somni, que sovint ens poden confondre. Quan m’he despertat tot era on és: les meves parpelles cansades, els anys 90 i París amb el Folies Bergère reobrint escenari per a un nou show televisiu i jo que, des de l'auditori, observava un music-hall immutable i nerviós. Vedettes, música, plomes i corones. Les estrelles de la nit parisenca. És estrany. No pregunteu gaire, però l’espectacle continuava mentre jo marxava. Abandonava els 90, París, el Folies... espai i temps s'allunyaven i de sobte em traslladava vint anys més tard, és a dir, avui, a mil kilòmetres de distància, vull dir, aquí.
Què és el que perdura? Què és el que ho fa palpable? Vint anys
de distància onírica o una hora de somni real?
No em feu gaire cas. He dormit poc i pres massa cafè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada