la primera vegada

LA PRIMERA VEGADA. Tendim sempre a idealitzar-la. Potser la nostàlgia ens fa mitificar un record del passat en qualsevol cas tan comú com les altres realitats que ens envolten. Jo, per exemple, no guardo especialment bon record de la primera vegada que vaig fer l’amor, ni del primer petó, ni del primer dia que em va venir la regla. Són situacions inevitables i un pas necessari cap a l’edat adulta, però hi arribes sense manual d’instruccions, de manera instintiva i amb un sentiment de barreja entre por, curiositat i l’excitació hormonal pròpia de l’edat adolescent.

Dels passos posteriors, que anomenaríem intermedis, desencadenants naturals de les primeres vegades, resulten el primer orgasme, el primer t’estimo o el primer part. D’aquests sí que en guardo molt bon record. Perquè es produeixen de manera espontània i instintiva, sense manual d’instruccions i amb un sentiment de barreja entre tranquil·litat, confiança i amor propis de l’edat adulta.

De les petjades que venen després, les successòries, tendim a estandarditzar-les, com a conseqüència del fil conductor que anomenaríem rutina. A mi, en canvi, em solen agradar els epílegs pel que tenen de concentrat, de veritat i de síntesi de totes les històries prèvies, encara que vinguin sense manual d'instruccions. Perquè, idealitzades o no, som la suma de totes aquelles primeres vegades barreja de por, excitació, curiositat, tranquil·litat, confiança i amor propis en l’ésser humà. 

Òbviament, no m’oblido de les tensions i contradiccions que, com en el millor clarobscur de Rembrandt, dominen els contrastos propis de la vida. Però aquest ja seria tema per a un altre post o poema ple d’antítesis i oxímorons, i per a això avui no estic inspirada.