A mitjans dels anys 90 el món occidental i el seu somni
d’aldea global s’assentaven d’acord a unes bases capitalistes conduint la
cultura cap a una inevitable mercantilització. Les campanyes multiracials de
Benetton, els colors fluor i l’àcid House eren substituïts aleshores per l’era
Calvin Klein, l’Internet, el prêt-à-porter, els microcrèdits i la música
Trance, una barreja de House, techno, música clàssica i pop industrial,
resultat simbòlic del centrifugat d’idees i del canvi de rumb que estava
prenent el grapejat estat del benestar.
De la caixa de ritmes sortien unes sincopades notes de
teclat que, magistralment mesclades amb el sintetitzador, la foscor d’una sala
de ball i altres components alcohòlics o bé psicotròpics, alteraven –temporalment
per a bo o dolent- l’ànim i la consciència de bona part de la joventut de
l’època.
Cito a Robert Miles, italià fill de militars criat a Suïssa,
com a màxim exponent del Trance melòdic o dream trance, un estil de música que fusionava
adagios juntament amb tocs de piano, donant com a resultat unes melodies
impactants i m’atreviria a dir que encara força actuals.
Es podria, potser, aprofundir una mica més sobre l’origen i
desenvolupament de la música Trance, sobre el seu fil conductor i els seus sons
desbordants. Però si tanco els ulls i penso en la música com un tot, sembla una
creació que repeteix la vida com un eco en la muntanya, amb les seves
deformacions i reduccions al llarg dels anys. És estrany com, de vegades, deixa
dibuixada una estructura, una empremta en el nostre cap, ja sigui amb forma de discoteca o
club alternatiu, ja sigui amb forma de cançó de bressol en la nostra etapa
més paternal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada