31 anys

L'última vegada que em vaig fer pipí al llit jo tenia nou anys. Després de moltes nits en què es barrejaven els somnis amb els monstres i la foscor, un dia vaig decidir fer front els monstres i no pixar-me mai més sota els llençols. I així va ser. L’enuresi es va esvair, de la mateixa manera que ho va fer la por que patia durant les nits i la timidesa que mostrava durant el dia. D’això fa ja 31 anys. Els mateixos que fa que va morir el meu avi matern, l’Eduardo, que dormia a l’habitació contigua a la meva i la de les meves germanes. També recordo l'últim dia abans de deixar-nos –ja vellet-, com era assegut al balancí de boga que hi havia al menjador de casa. Esvelt i prim com era, engalanat amb el vestit jaqueta gris i el diari que sostenia entre les mans grans i arrugades, passava lentament els seus fulls tal i com ho havia fet cada dia, sense perdre mai de vista la secció de necrològiques. La seva també la van publicar al mateix diari que havia estat subscrit durant dècades, farà ara 31 anys.

Una enciclopèdia Vox de 26 volums, de color gris pell i amb fotografies a tot color, va ser el regal que em van fer els meus pares el dia de Reis de fa 31 anys. Reposava ordenada a la vitrina de vidre i fusta caoba del menjador, sempre abans de les cinc de la tarda, quan jo tornava de l’escola i em disposava a desorientar les pàgines buscant significats i fets més enllà dels meus dits i dels meus ulls, que recorrien entusiasmats les moltes paraules impreses en tinta negra a la Vox. Seria capaç de recordar encara l’olor a nou del paper, de la tinta, de la coberta en pell sintètica que es volatilitzava cada vegada que tancava en sec un dels seus toms. Pof!

Fa uns dies, durant una celebració familiar, imagino que pel pas dels anys que ens sobrevenen i l’enyorança d'alguns avantpassats ja desapareguts, les meves germanes van recordar la data del decés del nostre avi. Durant uns minuts d'incertesa la data va córrer dos anys amunt, dos anys avall, com si dos anys no importessin gaire després de tot, fins que definitivament van concretar que aquell any va ser l'any que va néixer el nostre primer nebot, ara fa també 31 anys. I aleshores va ser quan, en un punt passat d’aquests 31 anys, es van tornar a succeir com en una seqüència de fotogrames, els monstres, la timidesa, el balancí de boga, les necrològiques i el meu primer compendi de coneixement.