protecció acústica en les profunditats marines

M’agraden les vistes obertes al mar, l’olor de salnitre i el brogit constant de les onades a la platja. És potser aquella sensació d’infinitud, d’eternitat i llibertat que em transmet l’oceà que mai sé si comença o s’acaba en terra ferma. Em fa por, en canvi, per desconegut, immens, i no ser el meu hàbitat natural, endinsar-me en les seves profunditats més enllà dels cants de sirena de l’Odissea d’Homer o dels documentals de l’oceanògraf francès Jacques Cousteau.

A l’Odissea, l’Ulisses preparava la seva tripulació tapant-los les orelles amb cera per a evitar l’atraient música de les sirenes. Ell mateix, desitjós d’escoltar-les, es va fer lligar a un pal a fi de no llençar-se a les aigües del mar en escoltar la seva música. Tot i que també a les profunditats marines i ones acústiques perilloses, avui no us parlaré de cap poema homèric ni cap heroi de la mitologia grega, sinó d’uns cetacis que corren perill d’extinció a causa de les perforacions petroleres al Mar del Nord i Bàltic: les marsopes.

Les marsopes són uns mamífers marins molt tímids, amb cara simpàtica, cos una mica negat i una oïda molt, molt fina. Tot i ser una espècie protegida, la contaminació dels mars i les captures accidentals (o no) de la pesca han fet disminuir dràsticament la seva població en els darrers anys. A això s’ha d’afegir l’enorme soroll causat pels treballs de cimentació a les instal·lacions petroleres a mar obert, que suposa una gran càrrega per aquests animals. Tenen un excel·lent sentit de l’oïda que els permet comunicar-se amb els seus congèneres a centenars de kilòmetres, però aquest mateix sentit tan aguditzat també fa que el soroll de les perforadores les martiritzi, desorienti i defugin de les seves zones preferides a prop de les costes.

Establint un paral·lelisme amb el que va fer l’Ulisses amb la seva tripulació, l’Oficina federal alemanya per al medi ambient va encarregar uns estudis per a desenvolupar tècniques de protecció acústica marina. És l’anomenat mètode dels matalassos d’aire, un sistema que ha resultat ser el més econòmic i eficaç per a pal·liar els efectes del soroll en les marsopes. L’idea és simple: el puntal que s’ha de clavar fins a 40 metres de profunditat sota el mar s’envolta d’un tub buit, deixant un espai intermedi. Amb això s’aconsegueix reduir el soroll fins a 10 decibels menys i hi ha l’esperança que els simpàtics cetacis tornin a les seves zones d’origen.

L’estiu del 2014 travessava el Mar Bàltic pel gran pont que connecta l’illa de Selàndia amb la península de Jutlàndia. Em va impressionar aquella immensurable massa d’aigua salada a banda i banda del viaducte d’acer i ciment, sustentat només per uns llargs fils cerosos units per una estructura superior a mode de gran espina dorsal. Com sempre, mirava el mar, el seu blau heràldic i el seu onejar infinit, atònita, sense pensar en Odissees, sirenes, ni molt menys en marsopes en perill d’extinció.