Com molts divendres, sovint en acabar la jornada laboral,
allargo la tarda amb xocolata, bunyols i converses que conviden a no pensar. S’enfilen
pels mostradors dels forns de pa, de les botigues d’ultramarins, i queden perpetuades en l’ambient, en el gest i en el somriure de la mestressa que m’atén
incansable, setmana rere setmana. I allà, entre barres calentes de pa i filets
de vedella, euros el quilo o peça, penso què fer per sopar. Hamburgueses a la
planxa i una mica de pasta, molt probablement. Els dies de diari es componen de
moltes petites coses banals i quotidianes com aquestes.
Ahir dijous concloïa el dia amb el sentiment i la
satisfacció d’estar dedicant un temps i un esforç extra per a construir un
projecte original i personal des de zero. Mes a mes. Mica en mica. Són molts quilòmetres i
hores que hi poso de la meva vida. Fins i tot rutes que desconec i que faig de
nou. Però mai penso que són de menys ni en va. Tot el contrari. Sóc conscient que l’objectiu
és a llarg termini i que el camí no serà fàcil, perquè quan la passió i la
motivació són més grans que les teves pors, acabes superant qualsevol obstacle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada