el sol del membrillo

 “Quan la societat  demana tan poc a les dones, cada dona ha d’escoltar la seva veu interior per tal de trobar la seva identitat dins d'un món canviant.” Betty Friedan, La Mística de la Feminitat. 1963.

Fa uns dies un senyor laboralment molt ben posicionat de qui no revelaré el nom per salvaguardar el seu anonimat, em va preguntar sorprès  per què i quan escrivia (jo), amb l'afegitó final de "i tu quan fas les coses de casa?". Hagués preferit que em preguntés sobre què escrivia i no haver-li de donar explicacions que poc li imaportaven. Imagino que si el meu temps lliure el dediqués al molt respectable fet d’acudir a classes de zumba al gimnàs o fer un cafè amb llet amb mares de l’escola mentre els nens són a extra-escolars, la pregunta ni me l’hagués plantejat.

No entraré gaire en disquisicions de caire sexista perquè per mi és com si m’haguessin preguntat per què i quan respiro jo, tot i que m'al.lucina bastant que encara hi hagi gent que delimiti a tan estret marge el rol de la dona a la feina, a la família i a la societat.

Tot aquest gruix sense formalismes només per parlar-vos d’una pel·lícula que em va captivar, sense aparents formalismes tampoc, però que transmet l’essència artística i vital del gran pintor manxec Antonio López: el sol del membrillo del director Víctor Erice.  

La tardor de l’any 1990 jo era a l’Institut, amb la meva estètica d’adolescent grunge, fent ballar caòticament les meves neurones i manifestant-me, sota la intensa pluja d’octubre i novembre, per la pau i contra la primera Guerra del Golf Pèrsic sota el crit de “NO A LA GUERRA”. En aquell moment, l’Antonio López ja era la persona austera, tenaç , senzilla i sensible que s’havia criat a l’eixuta localitat manxega de Tomelloso, a més d’un reconegut pintor de l’anomenada Escola Madrilenya. La seva obra, sense haver vist la pel·lícula documental, fa un tractament extraordinari de la llum i s’acosta al detall – procés que pot durar anys i modificar la pintura conforme canvia la realitat- fins a fregar el llindar de la fotografia.  

Al film, el director basc retrata magistralment l’evolució real de la creació artística d’un quadre pintat pel mateix Antonio López. I no només això, deixa palesa en la quotidianitat i les expressions de les escenes tan reals que retrata, la màxima del pintor i una frase que em va cridar l’atenció durant la pel·lícula quan pinta el codonyer del seu pati: “no és tant el resultat de la pintura com el fet d’estar a prop de l’arbre, de sentir-lo i veure’l créixer mentre el pintes.“

La precisió tan exacta amb què prepara l’elaboració del quadre, la continuada recerca de la llum, d’aquella llum daurada del matí que toca la part de dalt de l’arbre, l’exacta simetria amb què emmarca el fruiter abans de pintar-lo, els constants records, olors i colors de la infància a Tomelloso amb els seus pares, les converses amb el seu amic Enrique recordant les batalletes universitàries, la humil petició de consell pictòric a amics i familiars, l’extraordinària compenetració amb la seva dona, Maria, també pintora... Són escenes rodades amb pas lent però ferm i que calen fort en l’espectador.

La pluja queia de valent sobre Madrid també durant la tardor del 1990 i a la ràdio començaven a sonar noms fins aleshores desconeguts per nosaltres com Bàsora, Tupolev, Riyad o Saddam Hussein.  La llum que tant cercava el pintor, queda estroncada, opacada pels intensos núvols, i la remor de les vies del tren molt properes a la casa roman en el buit d’un quadre inacabat que acabarà definint amb el genial traç d’un dibuix a llapis en la grisor d’aquell octubre del 90. 

I aquí s’acaba El sol del membrillo. Com a la vida, la perfecció artística no existeix, però sempre es poden seguir altres camins per continuar, i sembla que aquest sigui el missatge final de l'Erice.