algunes recomanacions de novembre

Hi ha setmanes estranyes, mesos en què assimilo només la verdura per sopar i digereixo malament els textos excessivament intel.lectualitzats o situacions que requereixen d’un alt nivell de concentració. Moments en què necessito parar, alentir el temps, fer altres coses per no pensar, encara que sigui cuinar pomes al forn o bé organitzar una tarda de compres amb amigues. Hi ha dies, minuts, en què per fer més portable la tardor, la manca de llum i la baixada en picat de la serotonina al meu cervell, desvio la meva atenció - i estómac- cap a coses com aquestes que m’enorgulleixo de compartir amb vosaltres:

Tot i no ser seguidora de tendències ni regir-me per cap estil específic, ja fa anys que vaig descobrir el bloc de moda  diario de estilo de l’empordanesa Mariona Planas, amb qui he tingut el plaer de coincidir en més d'una ocasió. Una de les pioneres al món de la bloc-esfera amb un talent innat en l’expressió dels seus textos, frescos, naturals, elegants  i amb vocació d’aportar sempre un alt valor afegit a allò que ens mostra: acostar els bastidors de la industria tèxtil a les seves lectores. Tant les localitzacions, majoritàriament a la ciutat Comtal o el Baix Empordà (quan s’hi escapa), com les fotografies, estan extremadament cuidades i manté un públic fidel malgrat la competència internacional que hi ha en aquest sector, símptoma inequívoc de la seva gran qualitat com a professional en el camp de la moda.

the head and the heart. D’aquesta banda indie-folk de Seattle m’agrada tot: la seva recent formació, el so acústic de la seva guitarra, la justa combinació entre vibrant i pausada de les seves veus, les lletres sobre l’essència  vital de la joventut, l’amistat, les estacions, la impermanència de la vida i els seus looks sport-hippie (terminologia que m’acabo d’inventar). A més, com l’escudella barrejada, la xocolata desfeta, la llana d’Austràlia o les pelis d’en Woody Allen, tenen aquella aurèola ideal per gaudir durant l’hivern que s'acosta.

Ombres d’avantpassats Oblidats, el llibre del Carl Sagan i l’Ann Druydan i el meu de capçalera indiscutiblement. Porto anys llegint-lo de manera intermitent i indefinidament perquè, encara que l’acabés, cada vegada que l’obro em sorprèn més. Com el vast univers en què s’inspira, els seus horitzons són amplíssims i van molt més enllà de la ciència: filosofia, humanisme, art, antropologia, biologia, astronomia, sociologia... Els autors ens porten des del naixement del Sol , els seus planetes i els primers indicis de vida, fins als orígens dels nostres trets centrals i els tràngols actuals: el sexe i la violència, l’amor i l’altruisme, la jerarquia, la consciència, el llenguatge, la tecnologia i la moralitat. Sincerament, un recorregut apassionant que et deixa sense alè i de posar-te la pell de gallina.

el pa dels forns Baluard. Per banal que sembli i senzill que sigui, el pa entra cada dia a les nostres cases des de fa milers d'anys. Per esmorzar, per dinar, per sopar. Sol, amb entrepà, com acompanyament, amb oli, tomàquet, torrat o natural. El forn Baluard situat a l'hotel Praktik de l'Eixample, porta quatre generacions produint pa amb farines 100% naturals, cuit al forn de llenya i respectant els temps de repòs de la massa mare, cosa molt fàcil de fer i difícil de trobar avui en dia. El seu preu és molt raonable i el pa, pa. A més, l'obrador està integrat a la recepció de l'hotel, quedant a la vista tot el procés d'elaboració del pa. Per a qui ens agrada l'arquitectura, l'edifici és d'estil industrial, amb estructures metàl.liques i enormes vidrieres que deixen veure el que s'està coent en el seu interior, metafòrica i literalment. Tot molt estil Soho Novaiorquès.  

Les fotografies del fotoreporter Bernat Armangué (Barcelona 1978). El vaig descobrir casualment fa més de dos anys gràcies als premis World Press Photo. Va resultar guanyador l'any 2013 amb una instantània que em va inspirar un text de ficció uns mesos més tard: el darrer petó (o com una persona s'acomiada d'un familiar mort durant una explosió a Gaza). Com amb totes les bones descobertes, li he anat seguint la pista sempre que he tingut ocasió. És d'aquelles persones que passen molt discretament per la vida i centrades de debò en crear un món millor. Espero poder-lo entrevistar algun dia per a La Bústia Groga, naturalment.

Va començar al Diari de Terrassa amb 21 anys i actualment ho fa per a Associated Press (AP) amb base a l’Orient Mitjà, cobrint des del conflicte àrab-israelià fins a fets com la transició política a Egipte o la guerra de Líbia. En Bernat té l’habilitat de capturar aquell moment tan íntimament lligat al dolor de la pèrdua, de la pregària, en què el fotografiat no s’adona de la presència de la càmera i tanmateix, el reporter sap que és el punt just d’apagar l’aparell i marxar.