la senda d'un perdedor

Va ser fa un parell de dissabtes després de prendre'm una Coca-cola. D’ell volia seguir amb “Hollywood”, però les passes em van portar fins al pis superior de la llibreria La Gralla de Granollers, a la prestatgeria més enlairada, on hi destacava la tonalitat taronja de la portada de “La senda d’un perdedor”. No va ser casualitat. Recordava haver escoltat algú dir que era el més diferent d’en Charles Bukowski. També que era poc apte per a ànims decaiguts. Potser té una mica de les dues coses i molt de la brillant ploma de l’escriptor nord-americà que mai m’ha defraudat.  

Autobiogràfica de cap a peus, crua en els fets, relata com durant la seva infantesa va ser maltractat pel seu pare (dia sí, dia també), i com la dura crisi del 29 perfora l’economia familiar, amb una infància plena d’entrebancs i solitud. Asèptica en les intencions, en el sentit que no pretén fer-ne autoflagel.lació, mostra el seu desencadenant directe: l’adolescent incapaç d’acceptar-se, que comença a refugiar-se en l’alcohol i que es va forjant com a escriptor a força dels cops -literals, sovint- de la vida.

Amb escletxes poètiques que sobten entre tanta duresa, la seva prosa sempre és molt clara, directa i contundent, fàcil d’entendre però difícil de digerir moltes vegades. M’agraden especialment els seus finals simbòlics, que desemboquen ràpidament en les dues últimes pàgines cap a una sola conclusió: aquest és el relat de la vida d’un perdedor.

Un llibre portat a les entranyes i explicat amb tota la transparència des de la seva maduresa. Aquesta és la valentia i perspectiva d’un gran escriptor.

‹‹Durant tota la meva vida en aquest veïnat m’havia ficat entre teranyines, m’havien atacat corbs i havia viscut amb el meu pare. Tot era eternament trist, ombrívol i maleït. I els meus propis assumptes anaven cada cop pitjor, tal i com quan vaig néixer. L’única diferència era que ara podia beure de tant en tant, tot i que mai n'hi havia prou. Beure era l’única cosa que evitava que un home se sentís desplaçat i inútil. Tota la resta era lluitar i lluitar, obrint-se pas a talls. I res era interessant, res. Tothom era igual, reprimint-se, controlant-se. Realment, mai seria capaç de ser feliç, casar-me i tenir fills.››  La senda d’un perdedor. Charles Bukowski. (Ed. Anagrama).

aquella tarda del 81

Els fets van ocórrer al voltant de l’any 81 del segle passat. Havia de ser tardor per força. Era fosc, un vespre, quan tornàvem caminant des del carrer Diputació fins a la carretera de Vic, on estava situat el bar i casa meva, també. Unes mitges color carn i el maillot negre amb ratlles pastel anaven dins la motxilla Adidas que m’acompanyava cada dimarts i dijous a les classes de ballet. La meva germana Vanessa tenia dos anys més que jo i també m’acompanyava quan tornava amb la seva motxilla. Però jo no recordo el seu color ni la seva marca.

La classe va passar ràpidament entre pliés, chassés i piruettes que tot just començàvem a aprendre, però a mesura que ens acostàvem al bar, casa nostra a la part del seu darrere, el temps es va paralitzar com en un fotograma d’una pel·lícula. Els llums del local sobresortien d’entre tot l’edifici de quatre plantes i il·luminaven l’acera d’un groc càlid; un batibull de gent al seu davant, testos i vidres trencats pel terra, els de la façana en fusta i envitrallada, ens advertien que alguna cosa greu havia passat. Passava que jo tot just tenia sis anys, edat en què la realitat, per crua que sigui, acaba difuminant-se fins a semblar-te que tot és un somni que acabaràs oblidant en la teva maduresa. Tot ho vius com un present escumós on el futur encara té poca consistència. Però al final resulta que no. Que queda allà clavat per les dècades de les dècades.

La furgoneta que ells havien aparcat al davant ja no hi era quan vam arribar. Havien tocat el dos.

Aquella mateixa tarda, una estona abans de fer-se fosc, entraven al bar uns gitanos. Així en indeterminat, mal aparcaven la furgoneta al seu davant per acabar esdevenint tres “Vaquilles” que entraven del tot descamisats. Probablement més per demostrar una virilitat que no tenien que no pas per protegir-se d’una calor que no feia.

-  No tenim quintos – aquesta, la que hi ha al darrere de la barra, és la meva mare.

- ¿Cómo que no hay quintos? ¡Qué pasa! ¿Es que no nos quieres servir?

Abans que acabés aquest últim interrogant, començaven a arrossegar els tamborets fins a fer-ne espetegar algun fins l’altra punta del local. La meva mare travessava la porta que separava el bar de l’habitatge i llavors tot es va precipitar. A fora el carrer, els testos de pedra antiga que franquejaven la porta de vidre van acabar  fent-la miques impulsats pels homes de què us parlo.

Ella va demanar socors al meu pare, que era dins de casa (rere el bar), mentre la meva germana Sandra sortia volant de la dutxa per anar a buscar la policia. Al seu darrere corrien també dos dels descamisats amb navalles amenaçadores quan va intercedir el meu pare, al seu darrere també, per fer volar un d’ells pels aires fins a deixar-lo mig estabornit al damunt d’un cotxe. L’altre, encara que menys, també va rebre una bona engaltada fins a girar cua.

Mentrestant, de tant volar, ma germana adolescent va caure pel camí, trencant-se un peu abans no va poder arribar fins a la comissaria de la policia local, a escassos 150 metres d’on tot havia començat.

-   No, no, ni hablar. Estoy solo y no puedo dejar esto sin nadie aquí- aquest que s'asseu a la cadira amb tota la parsimònia burocràtica és el policia.

I així va ser quan de tornada, abans que jo veiés el fotograma esgrogueït pel llum, algú des d'un pis de dalt -del costat o de no sé on- havia avisat la guàrdia civil, que arribava quan els paios havien marxat.  Els vidres es podien reparar. I el peu es va acabar soldant, l’ensurt, en canvi, no els va treure ningú.

Ens passem els anys acumulant fotogrames. En forma de passa de ball, de motxilla Adidas o de vidres trencats sense sentit. Alguns queden com a simples anècdotes. Altres, en canvi, ja formen part del nostre conjunt vital.

  

avui

Mica en mica deixo les paraules

S’esgoten arraulides en un eco que no torna

Exprimeixo la voluptuositat de les formes

En vides que s’aposenten i passen.

Brandeixo les hores

Remunten ben amunt fins a conjugar-se

En dies com meandres que moren.

Només un llum encès difumina el present

Quan es fa el crepuscle com una pàtina

Que tot ho embolcalla i, evanescent,

Protegeix mentre dormen les ànimes.

Esgotades les paraules

Desembocaran tímides en el mar

i entre onades oceàniques

Voluptuoses, potser tornaran.

gràcies, elba

  

- Que sí, no et preocupis dona, que l’Elba està ben cuidada. La trec matí, tarda i vespre pels voltants del barri. I a la menjadora no hi falta mai pinso ni aigua. Te la portaria perquè la veiessis però ja saps que està estrictament prohibida l’entrada de mascotes a l’hospital...

La Telma penjava el telèfon i el deixava sobre la tauleta blanca de l’habitació 309. Feia el mateix gest cada nit després de sopar, des que va sortir de l’operació feia una setmana. Trobava a faltar les festes del seu yorkshire. De la seva petita Elba. I les passejades amb ella els migdies durant l’escassa hora que tenia per dinar, abans de tornar a l’oficina. I els lladrucs aguts i agitats darrere la porta, quan sentia el soroll de les seves claus a l’altre costat del pany. En realitat, l’Elba era l’única família que li quedava després de la mort del seu germà l’any anterior. 

Feia deu anys que la Telma havia abandonat Hamburg. Per aprendre, per veure, per viure... per oblidar. Un amor no correspost pesava com una llosa dins seu i va preferir posar terra pel mig. Acostar-se a la Mediterrània li va semblar bona idea. La intensa llum, les apassionades converses, una feina assegurada, el mar a prop... i la soledat sense excuses. 

Uns mesos més tard, la petita Elba ja li feia companyia de dies i de nits. A casa i a fora. Per vacances i a diari. Una llaçada vermella damunt del seu caparró gris, entre orella i orella, li donava a la gosseta un aire encara més graciós. A la Telma li agradava fer manualitats durant les tardes. Era el seu hobby. La relaxava després de les hores de tensió a la feina entre tanta paperassa. 

Era novembre i plovia. Les seves mans encolaven amb precisió uns petits arbres de nadal que havia deixat pintats feia dies. L’Elba se la mirava des de terra amb una expressió estranya, diferent a com ho feia habitualment. Però la Telma no s’hi va arribar a fixar perquè en aquell moment només tenia ganes de vomitar. Unes intenses ganes de vomitar que la van portar fins al bany abans que caigués desplomada. L’Elba va començar a bordar sense èxit. I després, a somicar a la vora del cos lívid de la seva mestressa. 

Sonava el timbre en aquell moment. L’Elba va córrer fins a la porta, tot bordant al mateix temps que l’esgarrinyava per sota. Trucava i trucava, però l’Elena va saber que alguna cosa no marxava bé. Aquella desesperació de l’animal no era normal. La seva amiga no obria. De seguida va trucar a la policia. 

Quan va obrir els ulls, la Telma era al llit de la 309. Bata blanca, ulleres de pasta negres i un informe a les mans. La mirava amb un dolç somriure. Era el cirurgià satisfet amb el resultat de l’operació. Agafava, entre les seves, les mans de la seva pacient:

- Telma, ets una lluitadora... sàpigues que has tornat a néixer. T’hem pogut extirpar el tumor del cap amb èxit. Per sort vam poder actuar ràpidament. No et quedaran seqüeles de cap tipus. Bé... només t’hauràs de prendre unes pastilletes per tal d’evitar atacs d’epilèpsia, però això no és res! Ja li pots donar les gràcies a la teva gosseta, sense ella no sé si ho hauries explicat.

elogi de la quotidianitat

A vegades -sempre-, se’m fa necessari escoltar el brogit de l’assecadora que poso quan plou. Notar el tacte rugós del bitllet de cinc quan pago el pa de les tardes i esperar dreta el meu torn per poder comprar uns bistecs de vedella. A vegades -sempre-, se’m fa necessari rebre un “ja hem aterrat” del meu marit quan és fora. I les esperes de cinc minuts al cotxe, les tardes que els nens surten de l’escola. Observar el color ensopit d’aquella casa del camí de Sant Elies -ja decrèpita- que em recorda a alguna de l’oest americà, no sé perquè, pel seu porxo fantasmal que sembla que gronxi el temps, suposo.

A vegades -sempre-, quan el vent ve de tornada mentre camino d’esquenes al Montseny, se’m fa necessari notar-lo al meu rostre, fresc i sec (l’aire), i que s’escapa ràpidament cap al nord fins a altres rostres que trobarà més enllà. Inclús unes sabates, amb unes tapetes per posar, se’m fan necessàries pel dia que m’hagi de mudar a consciència (són negres i de xarol), i per recordar-me també que és el de sabater un ofici ja en desús. Com si ja no valgués la pena reparar les coses velles. Com si ens haguéssim de desfer d’elles a la primera esgarrinxada. Poc valor se li donen als anys i a tot allò que aquests han hagut de suportar.

A vegades -sempre-, el tacte humit entre les meves mans de les patates crues, quan les pelo abans de posar-les a la paella, també se’m fa necessari. I m’hi miro amb el punt de cocció -ni molt alt ni molt baix-, perquè quedin tendres, sucoses per barrejar-les amb els ous i fer-ne una truita per sopar. Fins i tot el passadís, llarg, fosc i solitari, que travesso entre setmana per arribar fins al meu departament, aquell que obro amb una clau cada dia a les set del matí, i aquell “clack-clack” metàl·lic que fa quan dóna la volta el pany, formen part de la meva banda sonora diària.

Acostumo a fixar-me en les gotes que queden enganxades a les fulles de les bardisses després de la pluja, i en els solcs que aquesta ha deixat sobre la terra que resta com malmesa. I en els petits cargols que es manifesten de sobte alegres, els mateixos que durant l’estiu s’arrauleixen del Sol, prudents sota aquestes bardisses i que ningú no veu, però que hi són. I són tan necessaris. Exactament el mateix que passa amb la quotidianitat. És allà, amagada sota la grisor de la rutina diària, però a vegades -sempre- se’m fa necessària. 

non, je ne regrette rien

Les arracades les havia deixat expressament sobre la tauleta de la seva habitació. Serien l’excusa perfecta per tornar-lo a veure. La pedra olivina, d’un verd clar, brillant i intens, lluïa extraordinària sobre el seu rostre pigat, amb ulls arrodonits d’un blau mar i melena pèl-roja que sovint recollia rere el clatell amb una cinta de ras negre. Li quedaven perfectes les arracades. I ell se les havia tret feia tan sols unes hores, minuts abans que els llençols cobrissin els seus cossos nus, suats i excitats.

La Gisèle aprofitava els matins de dissabte per guanyar-se un extra amb les classes particulars de francès a l’acadèmia. Les despeses havien pujat considerablement des que la seva “nena” havia començat la universitat i aquells 200 euros extres els anaven de conya a final de mes. Aquesta vegada ho tenia relativament fàcil, l’alumne només necessitava refrescar vocabulari i adquirir més fluïdesa en la parla gal.la, rovellada després de tants anys en desús.

 - M’haig de posar les piles, m’acaben de donar els mercats del nord i oest d’Àfrica i hi viatjaré sovint a partir d’ara.

 - Pas de problème. On va voir comment toi, tu te débrouilles maintenant (cap problema, veurem com te’n surts ara).

L’aplom i la ferma presència d’en Lluís afegien anys a la seva joventut -vint-i-llargs-, com si les canes que no tenia encara, comencessin a apuntar pels seus cabells foscos. Com si la por no existís de cap de les maneres en el seu diccionari vital. Això va impactar d’entrada la Gisèle. Això, i la ràpida evolució en la fonètica i la semàntica del seu nou alumne. Els seus ulls -els d’ell- sovint es distreien amb la forma que adquirien els llavis de la Gisèle quan acabava de pronunciar inconnu, o bé rancontrer o bé, ancien. Semblava que les paraules havien estat inventades perquè només la seva veu greu, la de la Gisèle, les pronunciés de manera musical. Era suau a la seva oïda i exòtica a la seva vista. No li importava posar el despertador els dissabtes, a les 8, per assistir a les classes de francès amb ella. De fet, dilluns quan passava a dimarts, més dimecres fins a divendres, esperava amb ànsia l’arribada d’aquell timbre agut del despertador a les 8.  

Només ella tenia les claus de l’acadèmia dissabtes al matí. En Lluís s’esperava d’hora a peu de carrer, davant la porta, sobre les 9, un quart abans de començar la classe, i quan arribava la Gisèle se’l trobava encongit a dins del seu tres quarts de llana antracita, aquell gener hivernal del 2015.

  - Anem a fer un cafè o què?

  - Tu ets la profe. Tu manes!

 - Jo convido – el somriure era ampli malgrat el fred. Malgrat tractar-se d’un cafè de feina, perquè la realitat era que li venia molt de gust.

Els cafès previs a les classes de dissabtes es van fer habituals i les esperes entre setmana s’eternitzaven dia rere dia fins que un dissabte de primavera després de l’inconnu, en Lluís la va petonejar. Amb ganes, a més. Aquell petó tenia un aire a aquell que un dia de feia vint anys el seu marit li havia fet sota la torre Eiffel. Ai! (sospir), l’inconnu!. “On doit suivre, on doit suivre avec la classe!”. Tancava els ulls -blaus com el mar- i es ruboritzava. Era com si el pudor, com si aquell nus que se li havia fet a la boca de l’estómac, li restessin de sobte anys a la seva maduresa -quaranta-i-llargs-. Li tremolava tot en arribar a casa. Agafava els plats que sense voler li queien, se li cremava el sopar les nits que el feia i pensava, durant les nits també, fogosament amb en Lluís.

El curs ja s’acabava i aquell matí de dissabte havien quedat al pis d’ell. S’endreçava els cabells vermells amb la seva cinta de ras negre. Se li assecava la boca i el pols se li accelerava quan trucava al timbre. Obria la porta a les 9 en punt del matí. Se’n sentia la flaire, era acabat de fer.

  - El cafè és a punt, aquest el convido jo (la ferma presència d’en Lluís, malgrat la seva joventut, encara impressionava la Gisèle).

Després vindrien els cossos nus, suats i excitats sota els llençols. I les arracades en pedra olivina que ell li havia tret amb cura, al damunt de la tauleta. Encara hi són.

Aquella mateixa setmana ell marxava a Tunísia. Un dels tants viatges que feia per feina. El complex hoteler aquesta vegada era a Susa. Havia de donar el vist i plau a les darreres instal.lacions de la climatització que havien fet a les habitacions de l’hotel. El vol cap a Barcelona sortia dissabte al matí, però un dia abans havia decidit fer-se un bany a la platja de l’hotel, a vessar de turistes holandesos, alemanys de pells blanques socarrimades pel sol. Un dia radiant, la setmana que finalitzava -per fi- i un sonat que arribava armat fins dalt per començar a disparar a tort i a dret a qui fos estirat a la tovallola. En Lluís era un d’ells. A la tele van dir que havia estat un atemptat jihadista quan la Gisèle s’assabentava a la cuina de casa seva. Era un divendres, 26 de juny del 2015.  

hivern

Buit, silenci en moviment

Desprèn aire

Parpelles que cauen

Temps en suspensió

Pensaments que guarden

Somnis i intencions

Aquieta el buit

Obre les parpelles

Que l’aire es fa silenci

I omple l’infinit.