non, je ne regrette rien

Les arracades les havia deixat expressament sobre la tauleta de la seva habitació. Serien l’excusa perfecta per tornar-lo a veure. La pedra olivina, d’un verd clar, brillant i intens, lluïa extraordinària sobre el seu rostre pigat, amb ulls arrodonits d’un blau mar i melena pèl-roja que sovint recollia rere el clatell amb una cinta de ras negre. Li quedaven perfectes les arracades. I ell se les havia tret feia tan sols unes hores, minuts abans que els llençols cobrissin els seus cossos nus, suats i excitats.

La Gisèle aprofitava els matins de dissabte per guanyar-se un extra amb les classes particulars de francès a l’acadèmia. Les despeses havien pujat considerablement des que la seva “nena” havia començat la universitat i aquells 200 euros extres els anaven de conya a final de mes. Aquesta vegada ho tenia relativament fàcil, l’alumne només necessitava refrescar vocabulari i adquirir més fluïdesa en la parla gal.la, rovellada després de tants anys en desús.

 - M’haig de posar les piles, m’acaben de donar els mercats del nord i oest d’Àfrica i hi viatjaré sovint a partir d’ara.

 - Pas de problème. On va voir comment toi, tu te débrouilles maintenant (cap problema, veurem com te’n surts ara).

L’aplom i la ferma presència d’en Lluís afegien anys a la seva joventut -vint-i-llargs-, com si les canes que no tenia encara, comencessin a apuntar pels seus cabells foscos. Com si la por no existís de cap de les maneres en el seu diccionari vital. Això va impactar d’entrada la Gisèle. Això, i la ràpida evolució en la fonètica i la semàntica del seu nou alumne. Els seus ulls -els d’ell- sovint es distreien amb la forma que adquirien els llavis de la Gisèle quan acabava de pronunciar inconnu, o bé rancontrer o bé, ancien. Semblava que les paraules havien estat inventades perquè només la seva veu greu, la de la Gisèle, les pronunciés de manera musical. Era suau a la seva oïda i exòtica a la seva vista. No li importava posar el despertador els dissabtes, a les 8, per assistir a les classes de francès amb ella. De fet, dilluns quan passava a dimarts, més dimecres fins a divendres, esperava amb ànsia l’arribada d’aquell timbre agut del despertador a les 8.  

Només ella tenia les claus de l’acadèmia dissabtes al matí. En Lluís s’esperava d’hora a peu de carrer, davant la porta, sobre les 9, un quart abans de començar la classe, i quan arribava la Gisèle se’l trobava encongit a dins del seu tres quarts de llana antracita, aquell gener hivernal del 2015.

  - Anem a fer un cafè o què?

  - Tu ets la profe. Tu manes!

 - Jo convido – el somriure era ampli malgrat el fred. Malgrat tractar-se d’un cafè de feina, perquè la realitat era que li venia molt de gust.

Els cafès previs a les classes de dissabtes es van fer habituals i les esperes entre setmana s’eternitzaven dia rere dia fins que un dissabte de primavera després de l’inconnu, en Lluís la va petonejar. Amb ganes, a més. Aquell petó tenia un aire a aquell que un dia de feia vint anys el seu marit li havia fet sota la torre Eiffel. Ai! (sospir), l’inconnu!. “On doit suivre, on doit suivre avec la classe!”. Tancava els ulls -blaus com el mar- i es ruboritzava. Era com si el pudor, com si aquell nus que se li havia fet a la boca de l’estómac, li restessin de sobte anys a la seva maduresa -quaranta-i-llargs-. Li tremolava tot en arribar a casa. Agafava els plats que sense voler li queien, se li cremava el sopar les nits que el feia i pensava, durant les nits també, fogosament amb en Lluís.

El curs ja s’acabava i aquell matí de dissabte havien quedat al pis d’ell. S’endreçava els cabells vermells amb la seva cinta de ras negre. Se li assecava la boca i el pols se li accelerava quan trucava al timbre. Obria la porta a les 9 en punt del matí. Se’n sentia la flaire, era acabat de fer.

  - El cafè és a punt, aquest el convido jo (la ferma presència d’en Lluís, malgrat la seva joventut, encara impressionava la Gisèle).

Després vindrien els cossos nus, suats i excitats sota els llençols. I les arracades en pedra olivina que ell li havia tret amb cura, al damunt de la tauleta. Encara hi són.

Aquella mateixa setmana ell marxava a Tunísia. Un dels tants viatges que feia per feina. El complex hoteler aquesta vegada era a Susa. Havia de donar el vist i plau a les darreres instal.lacions de la climatització que havien fet a les habitacions de l’hotel. El vol cap a Barcelona sortia dissabte al matí, però un dia abans havia decidit fer-se un bany a la platja de l’hotel, a vessar de turistes holandesos, alemanys de pells blanques socarrimades pel sol. Un dia radiant, la setmana que finalitzava -per fi- i un sonat que arribava armat fins dalt per començar a disparar a tort i a dret a qui fos estirat a la tovallola. En Lluís era un d’ells. A la tele van dir que havia estat un atemptat jihadista quan la Gisèle s’assabentava a la cuina de casa seva. Era un divendres, 26 de juny del 2015.