aquella tarda del 81

Els fets van ocórrer al voltant de l’any 81 del segle passat. Havia de ser tardor per força. Era fosc, un vespre, quan tornàvem caminant des del carrer Diputació fins a la carretera de Vic, on estava situat el bar i casa meva, també. Unes mitges color carn i el maillot negre amb ratlles pastel anaven dins la motxilla Adidas que m’acompanyava cada dimarts i dijous a les classes de ballet. La meva germana Vanessa tenia dos anys més que jo i també m’acompanyava quan tornava amb la seva motxilla. Però jo no recordo el seu color ni la seva marca.

La classe va passar ràpidament entre pliés, chassés i piruettes que tot just començàvem a aprendre, però a mesura que ens acostàvem al bar, casa nostra a la part del seu darrere, el temps es va paralitzar com en un fotograma d’una pel·lícula. Els llums del local sobresortien d’entre tot l’edifici de quatre plantes i il·luminaven l’acera d’un groc càlid; un batibull de gent al seu davant, testos i vidres trencats pel terra, els de la façana en fusta i envitrallada, ens advertien que alguna cosa greu havia passat. Passava que jo tot just tenia sis anys, edat en què la realitat, per crua que sigui, acaba difuminant-se fins a semblar-te que tot és un somni que acabaràs oblidant en la teva maduresa. Tot ho vius com un present escumós on el futur encara té poca consistència. Però al final resulta que no. Que queda allà clavat per les dècades de les dècades.

La furgoneta que ells havien aparcat al davant ja no hi era quan vam arribar. Havien tocat el dos.

Aquella mateixa tarda, una estona abans de fer-se fosc, entraven al bar uns gitanos. Així en indeterminat, mal aparcaven la furgoneta al seu davant per acabar esdevenint tres “Vaquilles” que entraven del tot descamisats. Probablement més per demostrar una virilitat que no tenien que no pas per protegir-se d’una calor que no feia.

-  No tenim quintos – aquesta, la que hi ha al darrere de la barra, és la meva mare.

- ¿Cómo que no hay quintos? ¡Qué pasa! ¿Es que no nos quieres servir?

Abans que acabés aquest últim interrogant, començaven a arrossegar els tamborets fins a fer-ne espetegar algun fins l’altra punta del local. La meva mare travessava la porta que separava el bar de l’habitatge i llavors tot es va precipitar. A fora el carrer, els testos de pedra antiga que franquejaven la porta de vidre van acabar  fent-la miques impulsats pels homes de què us parlo.

Ella va demanar socors al meu pare, que era dins de casa (rere el bar), mentre la meva germana Sandra sortia volant de la dutxa per anar a buscar la policia. Al seu darrere corrien també dos dels descamisats amb navalles amenaçadores quan va intercedir el meu pare, al seu darrere també, per fer volar un d’ells pels aires fins a deixar-lo mig estabornit al damunt d’un cotxe. L’altre, encara que menys, també va rebre una bona engaltada fins a girar cua.

Mentrestant, de tant volar, ma germana adolescent va caure pel camí, trencant-se un peu abans no va poder arribar fins a la comissaria de la policia local, a escassos 150 metres d’on tot havia començat.

-   No, no, ni hablar. Estoy solo y no puedo dejar esto sin nadie aquí- aquest que s'asseu a la cadira amb tota la parsimònia burocràtica és el policia.

I així va ser quan de tornada, abans que jo veiés el fotograma esgrogueït pel llum, algú des d'un pis de dalt -del costat o de no sé on- havia avisat la guàrdia civil, que arribava quan els paios havien marxat.  Els vidres es podien reparar. I el peu es va acabar soldant, l’ensurt, en canvi, no els va treure ningú.

Ens passem els anys acumulant fotogrames. En forma de passa de ball, de motxilla Adidas o de vidres trencats sense sentit. Alguns queden com a simples anècdotes. Altres, en canvi, ja formen part del nostre conjunt vital.