gràcies, elba

  

- Que sí, no et preocupis dona, que l’Elba està ben cuidada. La trec matí, tarda i vespre pels voltants del barri. I a la menjadora no hi falta mai pinso ni aigua. Te la portaria perquè la veiessis però ja saps que està estrictament prohibida l’entrada de mascotes a l’hospital...

La Telma penjava el telèfon i el deixava sobre la tauleta blanca de l’habitació 309. Feia el mateix gest cada nit després de sopar, des que va sortir de l’operació feia una setmana. Trobava a faltar les festes del seu yorkshire. De la seva petita Elba. I les passejades amb ella els migdies durant l’escassa hora que tenia per dinar, abans de tornar a l’oficina. I els lladrucs aguts i agitats darrere la porta, quan sentia el soroll de les seves claus a l’altre costat del pany. En realitat, l’Elba era l’única família que li quedava després de la mort del seu germà l’any anterior. 

Feia deu anys que la Telma havia abandonat Hamburg. Per aprendre, per veure, per viure... per oblidar. Un amor no correspost pesava com una llosa dins seu i va preferir posar terra pel mig. Acostar-se a la Mediterrània li va semblar bona idea. La intensa llum, les apassionades converses, una feina assegurada, el mar a prop... i la soledat sense excuses. 

Uns mesos més tard, la petita Elba ja li feia companyia de dies i de nits. A casa i a fora. Per vacances i a diari. Una llaçada vermella damunt del seu caparró gris, entre orella i orella, li donava a la gosseta un aire encara més graciós. A la Telma li agradava fer manualitats durant les tardes. Era el seu hobby. La relaxava després de les hores de tensió a la feina entre tanta paperassa. 

Era novembre i plovia. Les seves mans encolaven amb precisió uns petits arbres de nadal que havia deixat pintats feia dies. L’Elba se la mirava des de terra amb una expressió estranya, diferent a com ho feia habitualment. Però la Telma no s’hi va arribar a fixar perquè en aquell moment només tenia ganes de vomitar. Unes intenses ganes de vomitar que la van portar fins al bany abans que caigués desplomada. L’Elba va començar a bordar sense èxit. I després, a somicar a la vora del cos lívid de la seva mestressa. 

Sonava el timbre en aquell moment. L’Elba va córrer fins a la porta, tot bordant al mateix temps que l’esgarrinyava per sota. Trucava i trucava, però l’Elena va saber que alguna cosa no marxava bé. Aquella desesperació de l’animal no era normal. La seva amiga no obria. De seguida va trucar a la policia. 

Quan va obrir els ulls, la Telma era al llit de la 309. Bata blanca, ulleres de pasta negres i un informe a les mans. La mirava amb un dolç somriure. Era el cirurgià satisfet amb el resultat de l’operació. Agafava, entre les seves, les mans de la seva pacient:

- Telma, ets una lluitadora... sàpigues que has tornat a néixer. T’hem pogut extirpar el tumor del cap amb èxit. Per sort vam poder actuar ràpidament. No et quedaran seqüeles de cap tipus. Bé... només t’hauràs de prendre unes pastilletes per tal d’evitar atacs d’epilèpsia, però això no és res! Ja li pots donar les gràcies a la teva gosseta, sense ella no sé si ho hauries explicat.