elogi de la quotidianitat

A vegades -sempre-, se’m fa necessari escoltar el brogit de l’assecadora que poso quan plou. Notar el tacte rugós del bitllet de cinc quan pago el pa de les tardes i esperar dreta el meu torn per poder comprar uns bistecs de vedella. A vegades -sempre-, se’m fa necessari rebre un “ja hem aterrat” del meu marit quan és fora. I les esperes de cinc minuts al cotxe, les tardes que els nens surten de l’escola. Observar el color ensopit d’aquella casa del camí de Sant Elies -ja decrèpita- que em recorda a alguna de l’oest americà, no sé perquè, pel seu porxo fantasmal que sembla que gronxi el temps, suposo.

A vegades -sempre-, quan el vent ve de tornada mentre camino d’esquenes al Montseny, se’m fa necessari notar-lo al meu rostre, fresc i sec (l’aire), i que s’escapa ràpidament cap al nord fins a altres rostres que trobarà més enllà. Inclús unes sabates, amb unes tapetes per posar, se’m fan necessàries pel dia que m’hagi de mudar a consciència (són negres i de xarol), i per recordar-me també que és el de sabater un ofici ja en desús. Com si ja no valgués la pena reparar les coses velles. Com si ens haguéssim de desfer d’elles a la primera esgarrinxada. Poc valor se li donen als anys i a tot allò que aquests han hagut de suportar.

A vegades -sempre-, el tacte humit entre les meves mans de les patates crues, quan les pelo abans de posar-les a la paella, també se’m fa necessari. I m’hi miro amb el punt de cocció -ni molt alt ni molt baix-, perquè quedin tendres, sucoses per barrejar-les amb els ous i fer-ne una truita per sopar. Fins i tot el passadís, llarg, fosc i solitari, que travesso entre setmana per arribar fins al meu departament, aquell que obro amb una clau cada dia a les set del matí, i aquell “clack-clack” metàl·lic que fa quan dóna la volta el pany, formen part de la meva banda sonora diària.

Acostumo a fixar-me en les gotes que queden enganxades a les fulles de les bardisses després de la pluja, i en els solcs que aquesta ha deixat sobre la terra que resta com malmesa. I en els petits cargols que es manifesten de sobte alegres, els mateixos que durant l’estiu s’arrauleixen del Sol, prudents sota aquestes bardisses i que ningú no veu, però que hi són. I són tan necessaris. Exactament el mateix que passa amb la quotidianitat. És allà, amagada sota la grisor de la rutina diària, però a vegades -sempre- se’m fa necessària.