Mica en mica deixo les paraules
S’esgoten arraulides en un eco que no torna
Exprimeixo la voluptuositat de les formes
En vides que s’aposenten i passen.
Brandeixo les hores
Remunten ben amunt fins a conjugar-se
En dies com meandres que moren.
Només un llum encès difumina el present
Quan es fa el crepuscle com una pàtina
Que tot ho embolcalla i, evanescent,
Protegeix mentre dormen les ànimes.
Esgotades les paraules
Desembocaran tímides en el mar
i entre onades oceàniques
Voluptuoses, potser tornaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada