canes oblidades

Va aixecar-se la barrera a quarts de quatre de la tarda. Sortia de la feina quan vaig decidir tornar a tenyir-me les canes. Al començament alguns es van adonar i pensaven que m’esqueien bé, més tard, m’observaven calladament, com qui no gosava dir-me que en realitat aquells cabells blancs em posaven anys a sobre. Feia dos dies que m’havien arreglat l’embragatge del cotxe. Mil euros en un taller de marca blanca. El darrer dia abans que me’l donessin em vaig esperar a la parada del bus de Sant Antoni a les set del matí. Començava a ploure i era nit tancada, encara. Havia perdut el compte dels anys des de l’última vegada que vaig pujar a un autobús, i em sembla que també plovia. 

- S’atura a Granollers? 

- Sí, però avui és l’últim dia que passa per aquí, aquest. El pròxim dia ja hauràs de fer transbordo a Llinars amb el petitó i després agafar el gran. 

Vaig assentir i vaig creuar els dits perquè tinguessin el cotxe preparat aquell migdia. Portaven un dia de retard. El matí anterior el meu ex em va fer el favor de portar-me fins a l’empresa, i a la tarda em va recollir de nou, però aquell dia no havia de baixar a Barcelona i no li anava bé. Al meu darrere va entrar un adolescent de faccions marroquines i roba casual i una noia adolescent de faccions més blanques que va saludar efusivament el conductor. Era clar que agafaven aquell bus cada dia. Van seure i van mirar els seus mòbils. A l’alçada de La Roca ja plovia intensament i la llum era grisa i hi havia molt de tràfic per una carretera per on jo normalment no hi passava. Vaig decidir conscientment no agafar el mòbil en tot el trajecte, volia aprofitar que no conduïa per observar tranquil·lament el camí i els pobles per on hi passàvem. També mirava el conductor, que tenia una negra melena espessa, gairebé semblava un perruquí, però no l’era perquè en un moment que l’home es va girar per comentar-me alguna cosa m’hi vaig fixar bé. Feia anys que no agafava l’autobús però no havia perdut el costum de seure al davant del tot. És així com vaig escoltar el conductor que quedava amb un company a un bar de la vora de l’estació central. Estàvem aturats abans de la bifurcació que va de Santa Agnès a Granollers: eh, que m’esperis pels callos, eh? Que hi ha una cua aquí, buf, que no vegis... Eh? Que no t’escolto! Sí, sí, en mitja hora arribo. Conduïa amb desgana, però quan parlava amb aquest company se li va eixamplar el somriure i premia amb més vigor l’accelerador. Llavors va ser quan vaig deduir que ell també m’havia mirat de reüll pel retrovisor perquè va intuir que estava sense cotxe: què, a reparar, no? Si és que no som res sense cotxe. Fa falta per la feina, per anar a estudiar, pel cine... Per tot ens hem de desplaçar en cotxe! 

Vaig tornar a assentir i em vaig fixar en els seus cabells que portava ben enganxats al cuir cabellut. Vaig treure el mòbil en aquell moment per avisar un company que em venia a buscar fins a l’estació d’autobusos: cinc minuts i ja arribem. No va deixar de ploure ni un moment. Però tot en aquell trajecte em va semblar tristament plomós. I vaig pensar que aquell home tenia raó. Necessitava tenir el cotxe per no haver de dependre de ningú. Dos dies més tard, mentre em recollia els cabells amb una cua, les canes apuntaven de manera descarada després de sis mesos sense amoníacs pel mig. Em va semblar de cop notar el rostre plomós i trist. Ja tenia cotxe. Es va aixecar la barrera i em vaig posar el tint aquella mateixa tarda una altra vegada.*

*Canes oblidades és un relat que vaig incloure al recull No és cap espòiler, és la vida.