descobrint la natalia ginzburg

Em trobo llegint la Natalia Ginzburg fervorosament des de dijous a la tarda, quan vaig obrir la primera plana del llibre davant la bibliotecària de Llinars. Anava a buscar la “Ciutat i la casa”, que em van recomanar, però la tenien prestada en aquell moment. En realitat vaig demanar-la una setmana abans a la biblioteca de Sant Antoni i em van dir que estava en trànsit, però que la ‹‹maleta›› trigaria uns vint dies en arribar. Més o menys la meitat del trajecte d’un vaixell que va de Barcelona a Hong Kong, vaig pensar, fins i tot em vaig imaginar el contingut dins d’una gran maleta de pell marró, d’aquestes de principi del segle passat, ja posats. Vaig suposar també que algú a la premsa especialitzada havia parlat de la novel.la aquests dies, però no, rastrejant internet, la darrera notícia que he trobat relacionada amb la seva obra és del mes de març d’aquest any. Es tracta d’un avorrit article d'El País on parla de la publicació d’una peça de teatre de l’escriptora italiana. Dic avorrit perquè és d’aquests on el primer que fan és vomitar un munt de noms i dates i títols com si d’una enciclopèdia es tractés, i quan has acabat de llegir l’article no només no recordes ni una d’aquelles dades sinó que t’adones que qui l’escriu no ha vist ni llegit la peça de teatre de què parla. Jo tampoc n’he vist cap de la Ginzburg, però si algun dia ho faig miraré de narrar-ho amb tota la sensibilitat que m’hagi transmès l’obra, per què escrivim si no és per transmetre sensacions autèntiques? 

El fet és que no vaig poder esperar. Porto dies amb un considerable estrès a la feina, vaig acabar d’escriure la novel.la setmanes enrere i per qüestions vitals que no venen al cas necessitava alguna cosa on aferrar-me. Dijous, tornant de l’oficina, vaig decidir parar i aparcar el cotxe al passeig de Llinars del Vallès. És un espai agradable, ampli, ple de plataners que fan ombra a l’estiu sobre el parc infantil i les terrasses d’alumini que s’estenen davant les guinguetes de tot el passeig. Allà hi ha una gran plaça, envoltada pel pavelló de bàsquet i la biblioteca pública, gran i àmplia també. Vaig pujar la rampa que hi dona accés amb el pensament en uns xurros de xocolata que em menjaria després en una d’aquestes guinguetes. Quan vaig preguntar per la “Ciutat i la casa” no la tenien, però anava decidida i no podia marxar d’allà amb les mans buides. Vaig preguntar què tenien d’ella, així, amb el pronom en tercera persona. El primer que em va dir va ser “Antón Chéjov. Vida a través de les lletres”, i de seguida el vaig descartar, no perquè no m’agradi el Chéjov, sinó perquè volia centrar-me en alguna lectura que fos més al voltant d’ella. Després em va treure aquest dels “Ensayos” que edita Lumen. Li hauria d’haver preguntat el nom a la bibliotecària, perquè era una dona extremadament amable, parlava en un to normal, vull dir, suficientment alt perquè jo la pogués sentir però sense molestar la resta dels que eren a la sala, i davant del poc material que tenia per oferir-me de l’autora no s’ho va pensar ni un segon per anar-lo a buscar a les prestatgeries del fons i dir-me: tu mira-te’l i em dius. Això vaig fer.

Fa anys, després de vendre un apartament que teníem a Torí, ens vam posar a buscar casa a Roma; la recerca de la casa va durar molt temps.

Jo desitjava des de feia anys una casa amb jardí. Quan era nena havia viscut a una casa amb jardí, a Torí, i la casa que imaginava i desitjava era aquella. No em conformaria amb un jardinet minúscul, volia arbres, un estany de pedra, herba i senders: volia tot allò que hi havia al jardí de la meva infantesa.

Després començava la recerca als anuncis dels diumenges del Messaggero. I amb això en vaig tenir prou per dir-li que me l’enduia amb un contundent sí. La bibliotecària, a qui el proper dia li preguntaré el nom, va somriure i em va ensenyar com funcionava la nova màquina que registra els préstecs i els dies amb un lector làser. Feia vent i sol a fora. Després vaig començar a fullejar-lo sota els plataners mentre menjava uns xurros de xocolata en una de les terrasses, mirant de no embrutar els fulls d’un llibre que semblava intacte, encara per estrenar. No havia llegit res de la Natalia Ginzburg. M’està encantant. Abans d’ahir vaig topar-me amb un passatge on parlava de la vellesa i vaig plorar com feia temps que no plorava amb una lectura. Vaig pensar molt en els meus pares i en com de trist és fer-se vell, sempre la deia així aquesta frase el meu pare. Vaig haver de tancar el llibre en aquell moment per reflexionar. No pretenc fer-ne un resum, doncs és un recopilatori de pensaments i escrits de la seva vida diària, que a mi personalment m’hauria agradat que el titulessin més com a “Pensaments de la Natalia Ginzburg” que no com a aquest fred “Assaigs”. A vegades els editors s’entesten a voler classificar massa les obres dels seus autors, i tot és més híbrid, la vida ja ho és. És la manera en què ho fa i la manera com arriba, amb una gran modèstia però tan precisa, sensata i elegant en les seves paraules, que la fan una gran escriptora. Seguiré amb ella aquests dies.