l'aire, una postal i un poema

Hi havia en l’aire fresc d’aquest matí l’olor d’herba mullada i d’oxigen net que baixava del Montseny cap a les faldes. D’aquí una estona s’aturarà. Tinc Els bells camins del Miquel Martí i Pol entre les mans i llegeixo les seves línies clares i sentides, fetes sovint de solitud, sovint al voltant d’una el·lipsi entre ell i l’altre, que és com millor es componen els diàlegs. 

Hi havia en l’aire fresc d’ahir al migdia l’olor de mar i l’oxigen net que movien les onades del Maresme cap a nosaltres. Vaig anar-hi amb la meva mare per prendre un bany solar. Les vitamines del Sol són necessàries per carregar bateries i el soroll de les onades és un bàlsam per als sentits, és fàcil transportar-te en el temps si hi prestes atenció. Perquè sempre és el mateix. Constant i impertorbable. De tornada, després de menjar un trinxat, ma mare va pujar a dalt i em va donar un llibre, era el Mecanoscrit del segon origen del Pedrolo. Per si els nens ho llegeixen. Justament l’altre dia el Gerard em va preguntar per aquest llibre, li vaig dir. Va obrir l’armari on tenia la resta de llibres i vaig començar a tafanejar. D’entre els que vaig veure, em va cridar l’atenció una biografia del Krushev que ja agafaré un altre dia perquè pesa una tona, també uns poemaris del Kavafis, les 42 flors del mal del Baudelaire i Els Bells camins que he citat al principi. A mitja tarda vaig marxar amb el francès i els dos catalans sota el braç. 

Aquest matí, després de respirar l’aire fresc -ara ja s’ha aturat-, he agafat Els Bells Camins per fullejar-lo aleatòriament i desordenada, com acostumo a fer sempre. Després d’un poema intitulat Ombra, he notat el tacte dur d’una tarjeta entre els meus dits. Aquest és l’avantatge de llegir en paper: et pots trobar rastres i pistes del passat entre els fulls del llibre. Hi havia a la pàgina 69 juntament amb el poema Cada dia, una postal del Matanuska Valley a Alaska que li va enviar E. a la meva germana Susana. No posa data però imagino que devia ser als voltants de l’any 1996, quan ella ja havia tornat d’allà. No revelaré el contingut textual de la Post Card, perquè no hi tinc el consentiment exprés, però m’ha fet gràcia la manera com sintetitza en quatre línies els dubtes i pors sobre el seu futur l’amic de la meva germana. Aquell estiu, això sí que ho puc dir, estranyament gairebé no va ploure a Alaska, i "això és una puta sort", acaba dient E.

Anècdotes a banda, avui, el poema que marcava la postal, sembla que m’escau més que mai. 

CADA DIA 

No conquerim cap mot debades. 

Tot 

S’inscriu en l’ordre clar d’aquell projecte 

Que va creixent a poc a poc dins nostre 

Si sabem tenaçment perfer-lo sempre. 

Així el gran risc de viure se’ns proposa 

Com un repte constant, com una fita 

Que allunyem amb el gest i la mirada 

Tan bon punt l’assolim, no per refús 

Del que hem aconseguit, sinó pel goig 

De posar-nos a prova cada dia.

(Miquel Martí i Pol, Pels bells Camins)