Ahir vaig estar fullejant les obres completes de la Rosalía de Castro, una edició joia del 1952 amb fulls prims i secs com el paper de fumar i un esplèndid pròleg de V. García Martí. Vaig entrar en contacte amb aquesta poeta farà uns setze anys, a través de qui en vida va ser la meva sogra, quan vàrem fer un viatge per terres gallegues, on ella hi tenia arrels. Recordo passar per Padrón, per davant de la casa on va néixer la Rosalia de Castro, quan tornàvem del que anomenen el Versalles Gallec a L’Estrada: el Pazo de Oca. Amb uns jardins verd fosc on perdre’s i seure a escriure poesia a la vora d’algun dels seus estanys. Propietat del Duc de Medinaceli, home d'afers obscurs en vida. No ens vam aturar perquè era al final del dia i començava a ploure. Tampoc va caldre. La Pepita ens va portar per aquell viatge nostàlgic mentre parlava en gallec, pels seus orígens celtes mirant l'oceà a Camarinyes, les noies rosses fent encaix de boixets al carrer i el cementiri de Teo on era enterrada la seva mare. Tendeixo a personalitzar els meus escrits i a allunyar-me d’allò polític, per filosofia de vida seguint els consells que un dia em va donar el meu pare, però in situ, és fàcil d’entendre la poesia d’aquesta escriptora del segle XIX, extremadament sensible no només al seu patiment, sinó també als de la resta de gallecs. Hi ha en aquestes obres completes, en gallec també, un poema que forma part del seu Cantares gallegos que comença dient: “Castellanos de Castilla, tratade ben ôs gallegos: cando van, van como rosas, cando vên, vên como negros!”. Tot ell és un cant en contra de la supremacia dels castellans, un poema dur, aspre, que escriu sense contenir-se els dits de la ploma, que segurament avui no passaria la censura que l’estat imposa a alguns intel·lectuals i artistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada