Aquí no hi ha fulles seques. Ni verds que s'apaguen, ni taronges
tardorencs sobre els arbres. Queden les onades majestuoses, pesants, residuals de l'últim estiu.
Perennes, en realitat. I al fons, un vaixell que navega petit i lent, flotant
per aquesta massa líquida que imagino primitiva sota els rajos solars. Es
perfilen grisos entre els núvols d'octubre. Però més enllà d'ells, un cel blau,
d'un blau cel que se'n va cap a Barcelona i canvia permanent des del terra fins a l'estratosfera.
El vaixell ha desaparegut, i les onades segueixen amb el seu
moviment constant, d'una olor de mar que es queda, d'un so cadent i etern
contemporani, a les oïdes d’abans, a les mateixes d’ara. I miro així d'aquietar els meus pensaments entre
un mar d'octubre que desplega ones i torna, torna per recollir-les
solitàries.
(Escrit des de la sorra, a la platja de Vilassar de mar, el 12 d’octubre
del 2018).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada