la identitat sacrificada

Un es pot inspirar en la vida per escriure, ho faig gairebé sempre, com en la meva darrera entrada al bloc, o fer-ho a través d’alguna lectura que al final t’acabarà portant a la vida. Tot és un i no es pot separar. Fa anys, l’escriptora i psicòloga americana Betty Friedan va escriure i rebre un premi Pulitzer sobre la identitat sacrificada de la dona al seu llibre La mística de la feminitat, un llibre que recomano a tots aquells i aquelles interessats en el bon pensament feminista. Lluny d’etiquetes i d’abstraccions absurdes. En aquest capítol de la identitat sacrificada parla sobre l’estudi que va fer el doctor Kurt Goldstein en soldats que tornaven traumatitzats de la Primera Guerra Mundial. És l’època en què va sorgir la psico-anàlisi. Les experiències viscudes durant la guerra van afectar directament els seus cervells. A la capacitat cerebral que tenim els humans d’ordenar el caos dels detalls en una idea concreta. Si una cosa ens diferencia dels animals és la nostra capacitat d’anar milers d’anys al passat i projectar la nostra ment cap al futur a través de la nostra imaginació. Aquells soldats havien perdut totalment el seu sentit del temps i de l’espai. Es veien limitats per la situació immediata en què es trobaven. Plor, histerisme, desesperació ... Els psiquiatres es van adonar que aquesta histèria tan típicament associada a les dones era la mateixa que afectava els homes que havien lluitat a les trinxeres. Va ser llavors quan van començar a estudiar de quina manera el tedi de la quotidianitat afectava les mestresses de casa. Parla de dones que vivien només a través dels seus marits i dels seus fills, sense cap propòsit personal que les projectés cap al futur.

En aquest llibre la Betty Friedan s’enfoca en dones de classe mitja-alta, amb una formació mínima de batxillerat i algunes fins i tot amb estudis universitaris que van renunciar a tenir un projecte propi per formar una família i estar sempre perfectes per als seus. Amb el temps -ho va demostrar amb entrevistes a milers de dones- això va portar depressions, alcoholisme i fins i tot alguns suïcidis. La pel·lícula El somriure de la mona Lisa retrata molt bé aquest tipus de mística de la feminitat d’aquells anys 50. No puc rebel·lar el seu nom, però durant l’entrevista que vaig mantenir amb la doctora especialista en addiccions durant el meu treball de camp per a la novel·la Ni un gram, aquesta em va parlar d’un perfil dona de classe alta alcoholitzada rere l’aparent glamur social que envolta la seva vida. "S’avorreixen a les seves cases i comencen amb la copeta de vi blanc del migdia". L’entrevista se la vaig fer a principis del 2016. El llibre de la Betty Friedan és del 1963.

Com a mare, dona treballadora i escriptora he entès que havia de plasmar la dificultat en què ens trobem les dones actualment. Una cosa és la teoria, les lleis aprovades i les reivindicacions a cop de hashtags. Una altra ben diferent és la realitat, el dia a dia en què ens trobem sovint desbordades. Ho he deixat palès a infinitat de meus escrits i també en la meva novel·la L’administrativa, inèdita a data d'avui. La vida arran de terra, ni més ni menys. Per això deia a l’inici que allò que em condueix a l’escriptura, la vida i la lectura, sempre s’acaba unint.

caminada pels carrers: una aventura londinenca

Que no us confongui el títol. 

És cert que els ocells canten més fort a la primavera. Sembla primavera avui. He sortit al pati després de fer neteja a fons de la casa. Tinc el Gerard enfebrat -un refredat fort- i m'he quedat amb ell a canvi d'un dia de vacances d'aquest any. He enviat un whats aquest matí al meu cap. Divendres es va quedar el Manel amb el Llibert -perquè era el Llibert qui estava amb mal de panxa llavors-. Acostuma a venir seguit, un darrere l'altre. Normalment mai alhora. És així com sol passar amb els bessons. El cas és que he airejat totes les habitacions abans que es fes de dia i les he fregat amb aigua i lleixiu. A fora tot s'anava aclarint després d'un cafè amb llet. Ja no he parat fins acabar amb els armaris i les rajoles de la cuina i de passada les prestatgeries de Case que tenien pols amagada rere els catàlegs de Tacchini. La pols es fica per tot arreu, més a l'hivern amb l'aire calent de les calefaccions. He aprofitat per fer net d'algun. No m'agrada acumular coses. Tenia una espelma bola d'exterior al pati que encara acumulava litres d'aigua del temporal Gloria.  Ens la va regalar fa anys un amic que treballava per a una firma d'espelmes catalana. No servirà per il.luminar més nits d'estiu. L'he llençat també. Quan m'he adonat ja eren les 10,30 h. i  li he preguntat al nen si volia anar-se'n al llit. Té molta tos. Enseguida m'ha dit amb ulls cansats que sí. L'he tapat amb el nòrdic ben estirat i els llençols recent oberts i s'ha quedat adormit. Des de les cinc que no li he donat l'ibuprofè. Li he fet un petó a la galta i un altre al front. Encara dorm. He deixat fet un fricandó de vedella amb bolets per quan arribi el seu germà de l'institut. No tinc esperit de mestressa de casa no us ho penseu, és l'herència dels meus pares i aquesta mania de deixar-ho tot preparat. Estic al pati amb un llibre de viatges de la Virginia Woolf, asseguda en un dels bancs d'alumini blanc i el sol radiant del migdia donant-me de cara. 

Fa molt que no la llegeixo. Raonament pausat que frega la filosofia. Estava pensant quina de les seves notes llegiria, he mirat cap a dins del pis, tot net i amb ordre, m'ha marxat l'oïda cap als pardals que no paraven de piular. Cantar queda millor. Aviat tornaran les orenetes. La nota que llegiré és la que porta per títol el mateix que li he posat a aquesta entrada, Caminada pels carrers: una aventura londinenca. La va escriure el 1927 i m'ha atrapat el seu inici: "Potser ningú, mai, hagi sentit passió cap a una mina de llapis. En canvi, hi ha circumstàncies en què seria altament desitjable posseir-ne una".

Els rajos solars tenen un efecte sedant. Les 13,30 h. El Gerard està en la seva tercera hora de son. L'hauré de despertar per portar-lo al doctor Crous.

Sant Antoni de Vilamajor, dilluns 3 de febrer del 2020.

una reflexió, un poema i una ciutat entre les mans

Ahir al matí em semblava haver dormit profundament tota la nit. Era amb un cafè i les obres completes de la Rosalía de Castro al sofà i, per un moment, em va sobrevenir una cosa que creia haver pensat mentre dormia. Li vaig comentar al meu fill Llibert, que seia també al sofà, recent dutxat amb el seu batí de quadres i el seu I-Pad a les mans: "és curiós, la Terra gira sobre si mateixa a gran velocitat i, al mateix temps, al voltant del Sol també a gran velocitat i alhora tot el Sistema Solar sobre si mateix i, tot i així, no percebem el moviment." El nen va alçar la vista de l'I-Pad i em va dir sense titubejar ni un segon: "Sí, amb els dies i els anys." 

Em vaig quedar fora de joc. Els nens troben senzilles respostes a situacions que els adults ens entossudim a complicar. Vaig agrair-li la sàvia apreciació i, per transmetre-li un poc de bellesa, vaig llegir-li un fragment que em va semblar preciós d'A Orillas del Sar que tenia jo entre les mans. Té raó el Llibert, en aquest poema hi veig clar el pas dels dies i els anys a la Terra i la nostra galàxia fent les seves giragonses sobre ella mateixa, i també la plasticitat tan perfecta amb què la Rosalía descriu Santiago de Compostela. 

Cementerio de vivos! -murmuraba

yo al cruzar por las plazas silenciosas 

que otros días de glorias nos recuerdan. 

¿Es verdad que hubo aquí nombres famosos, 

guerreros indomables, grandes almas? 

¿Dónde hoy su raza varonil alienta? 

La airosa puerta de Fonseca, muda, 

me mostró sus estatuas y relieves 

primorosos, encanto del artista; 

y del gran Hospital, la incomparable 

obra del genio, ante mis tristes ojos 

en el espacio dibujóse altiva. 

Después la catedral, palacio místico 

de atrevidas románicas arcadas, 

y con su Gloria de bellezas llena, 

me pareció al mirarla que quería 

sobre mi frente desplomar, ya en ruinas, 

de sus torres la mole gigantesca. 

Volví entonces el rostro, estremecida, 

hacia donde atrevida se destaca 

del Cebedeo la celeste imagen, 

como el alma del mártir, blanca y bella, 

y vencedora en su caballo airoso, 

que galopando en triunfo rasga el aire. 

Y bajo el arco oscuro, en donde eterno 

del oculto torrente el rumor suena, 

me deslicé cual corza fugitiva, 

siempre andando al azar, con aquel paso 

errante del que busca en donde pueda 

de sí arrojar el peso de la vida. 

Atrás quedaba aquella calle adusta, 

camino de los frailes y los muertos, 

siempre vacía y misteriosa siempre, 

con sus manchas de sombra gigantescas 

y sus claros de luz, que hacen más triste 

la soledad, y que los ojos hieren. 

Y en tanto... la llovizna, como todo 

lo manso, terca, sin cesar regaba 

campos y plazas, calles y conventos 

que iluminaba el sol con rayo oblicuo 

a través de los húmedos vapores, 

blanquecinos a veces, otras negros. 

llegint la rosalía de castro

Ahir vaig estar fullejant les obres completes de la Rosalía de Castro, una edició joia del 1952 amb fulls prims i secs com el paper de fumar i un esplèndid pròleg de V. García Martí. Vaig entrar en contacte amb aquesta poeta farà uns setze anys, a través de qui en vida va ser la meva sogra, quan vàrem fer un viatge per terres gallegues, on ella hi tenia arrels. Recordo passar per Padrón, per davant de la casa on va néixer la Rosalia de Castro, quan tornàvem del que anomenen el Versalles Gallec a L’Estrada: el Pazo de Oca. Amb uns jardins verd fosc on perdre’s i seure a escriure poesia a la vora d’algun dels seus estanys. Propietat del Duc de Medinaceli, home d'afers obscurs en vida. No ens vam aturar perquè era al final del dia i començava a ploure. Tampoc va caldre. La Pepita ens va portar per aquell viatge nostàlgic mentre parlava en gallec, pels seus orígens celtes mirant l'oceà a Camarinyes, les noies rosses fent encaix de boixets al carrer i el cementiri de Teo on era enterrada la seva mare. Tendeixo a personalitzar els meus escrits i a allunyar-me d’allò polític, per filosofia de vida seguint els consells que un dia em va donar el meu pare, però in situ, és fàcil d’entendre la poesia d’aquesta escriptora del segle XIX, extremadament sensible no només al seu patiment, sinó també als de la resta de gallecs. Hi ha en aquestes obres completes, en gallec també, un poema que forma part del seu Cantares gallegos que comença dient: “Castellanos de Castilla, tratade ben ôs gallegos: cando van, van como rosas, cando vên, vên como negros!”. Tot ell és un cant en contra de la supremacia dels castellans, un poema dur, aspre, que escriu sense contenir-se els dits de la ploma, que segurament avui no passaria la censura que l’estat imposa a alguns intel·lectuals i artistes. 

un any pèssim

Si hi ha una cosa que em captiva del John Fante és l’aparent senzillesa amb què escriu. Fa autèntica prosa poètica de les foteses de la vida, dels gestos més insignificants, de la quotidianitat, i ho transforma en tot un espectacle per als sentits. És el poder d’un escriptor que no va ser reconegut com a tal fins després de la seva mort. Amb Un any pèssim he rigut a pulmó obert aquests dies, estirada a l’hamaca que quedava sota l’ombra de la noguera de Mas Ribas. La xafogor esclafava l’aire. Tot i així, encara me’n sortia dels pulmons per riure de les exagerades comparacions que hi feia en Dominic Molise, l’alter ego d’en Fante a la novel·la, un adolescent que només somia amb ser un gran jugador de beisbol i poder així ajudar la seva pobre família. 

Aquí ho torna a repetir, com qui no vol la cosa fa servir un recurs narratiu que ja em vaig trobar a Pregunta-ho a la pols. En aquella era la pols, la pols literal. A Un any pèssim és la neu. Les volves blanques, suaus a vegades, brusques i tallants com agulles d’altres. Aquesta intencionada imatge de la neu caient constant durant tota la història és el símbol del llastre familiar. El determinisme amb què creu que ha nascut: la pobresa i els seus orígens italians el van marcar en gran mesura durant tota la seva obra. Un pare castrant que no el deixa evolucionar, però que, a diferència de La germandat del raïm, una altra de les seves excel.lents novel.les, en aquesta estableix un diàleg més íntim amb el seu progenitor, i intueixo que en realitat el que voldria haver tingut però no va tenir. 

John Fante, sota el meu parer, fa un retrat excepcional de l’Amèrica de la depressió dels anys 30, més excepcional ho fa el fet que és des de l’òptica d’un fill d'immigrants que intenta obrir-se pas en una terra de grans oportunitats, com diu ell. Aquesta visió de l’alteralitat fa especial aquest tipus d’escriptors, perquè s’assenten sobre una realitat sovint deformada des de fora, i que ells saben traslladar com ningú perquè l'han viscut en primera persona. 

Poc després de llegir aquest paràgraf que citaré ara, deixava el llibre sobre la tovallola. Vaig anar passejant fins al moll grec per la platja de Sant Martí d’Empúries amb els meus fills. Un cop allà, ens va sorprendre la grandària del moll, i la seva resistència a les onades i el vent malgrat el pas del temps. De tornada per la vora del mar, amb els nostres peus enfonsats a dins, el Llibert va dir: “I pensar que aquesta aigua és exactament la mateixa que van trepitjar els grecs i els romans de fa més de dos mil anys...”. 

Em va fer aturar i pensar. Com també va fer-ho el paràgraf que vaig deixar suspès a la tovallola. 

- Saps qui és en Joe DiMaggio, pare? I en Tony Lazzeri i el Frank Crosetti? 
- Jugadors de beisbol – va dir amb un grunyit. 
- Has sentit a parlar d’en Babe Pinelli, d’en Lou Fonseca, d’en Ron Pelligrini? 
- Més jugadors de beisbol. 
- D’en Vic Monte, del Sam La Torra, del Boots Zarlingo? 
- Jugadors de Beisbol. 
- Persones, pare! Éssers humans com tu i com jo. Fills de sastres, de carnissers, de pescadors. De barbers i miners. Italoamericans de llars com la nostra, de tots els racons d’aquesta terra d’oportunitats. I saps què es diu de les oportunitats, pare? 
- Digues-m’ho tu, que ho saps tot. 
- Que només es presenten una vegada. 

UN ANY PÈSSIM. John Fante (1908-1983)