En Miquel i la Laura agafen cada dia l’autobús quan porten les seves pesants motxilles a les seves espatlles per anar a l’escola. La mare els ha deixat l’esmorzar fet abans que sortissin per la porta de la casa adossada on viuen a una urbanització del poble. I ella ja ha marxat cap a la fàbrica. Aquest és un conte modern, d’ara, així que els germans s’esperen a arribar a la parada, on hi ha wifi, per agafar el mòbil, i començar a jugar al Maincraft. Laura, va! deixa de xatejar amb les amigues i comencem! La nena alça els seus ulls verds i sospira fons, mira el seu germà amb gest de complaença i escriu “A10, us he de deixar per jugar amb el meu germà”. Durant el trajecte, que dura vint minuts perquè es van aturant per altres urbanitzacions a recollir altres nens, la Laura intenta construir una casa adossada que el Miquel només mira de destruir. Treu contínuament els maons que ella l’hi posa. Miquel! Què fas? Tu has de fer el jardí! Per què em destrueixes la casa? El nen no contesta. Només mira la pantalla i fa anar els dits pel seu damunt amb determinació. La Laura, cansada, es desconnecta del joc i li diu que ja no jugarà més. M’és igual, tinc gana. Contesta el seu germà com si res. Però sap que fins l’hora del pati no podrà menjar l’entrepà de fuet que porta a la motxilla. El Miquel, que té els cabells rossos com el seu pare, el troba a faltar des que va marxar fa uns mesos a viure a una altra casa lluny de la seva. La seva germana, que ho sap, li proposa un nou joc per a la tornada. Però res de mòbils, d’acord? Li diu ara sense sospir.
El Miquel no es va deixar ni una engruna de l’entrepà de fuet que la seva mare li havia preparat sense tomàquet, perquè a ell no li agradava gens. Va jugar a la gallineta cega fins a marejar-se i així que va sonar el timbre se’n va tornar a classe a l’assignatura de català. Allà oblidava del tot el món exterior, i no recordava tampoc la casa que volia destruir al maincraft.
Però havia arribat l’hora de tornar. Es retroba amb la seva germana a l’autobús i abans que ell li recordi res, ella ja havia guardat el mòbil a la bossa. Mira per la finestra, Miquel. Veuràs ocells que sobrevolen el cel, i s’aturen als cables de l’electricitat i sobre les teulades de les cases. Poden ser garses, pardals, coloms, els que vegis ... tria’n un. El que més t’agradi. No cal que m’ho diguis. I fes com si fossis ell i amb el seu vol arribessis cada dia fins a casa del papa per fer-li un petó. Al Miquel li va agradar la idea, i enseguida va triar un pit roig que va veure amagar-se al jardí de la casa d’una de les urbanitzacions per on passaven. Va! alça el vol pit-roig! Va fer dins del seu cap. I aquest, com si l’escoltés, va començar a bellugar les ales i el va resseguir amb la mirada fins que es va fondre en un punt marronós i va desaparèixer entre els núvols blancs de la tarda. Va començar a volar i volar, es va aturar en un petit arbust per descansar i després va seguir el seu viatge fins arribar al jardí de la casa del seu pare. El va veure, amb els seus cabells desmanegats i rossos, fumant una cigarreta vora la finestra de la cuina. Va apropar-se i en veure’l, el pare arrencar a riure de l’alegria i van fer-se un petó.
En adonar-se que el Miquel ja dormia profundament, la seva mare va besar-lo al front i el va cobrir bé amb el nòrdic. Era hivern, i no volia que agafés fred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada