exclusió mútua

Merda! Com he arribat fins aquí? Fa dies, setmanes senceres, que m’hauria d’haver adonat del meu embaràs. Ja feia massa temps que notava que aquestes nàusees no eren normals. Unes mans estrenyen amb força les meves. 

- Vols que t’acompanyi fins a dalt? 

- No pots. No pots entrar al quiròfan. 

Aquesta vegada es fa necessari, més que mai, que m’acompanyi en Carlos, la meva parella des de fa vuit anys. No ens podem permetre els gairebé 600 euros que ens cobraran per l’avortament, de la mateixa manera que tampoc podem donar la vida a un altre ionqui al món. De cap de les maneres. Naixeria amb la síndrome d’abstinència i uns pares totalment enganxats. El meu somni de ser mare, ja no de família nombrosa com tant desitjava, sinó de ser mare simplement, l’hauré d’aniquilar per aquesta maleïda dependència. No hi ha cap somni irrealitzable, però per realitzar-lo s’ha de ser lliure. No parlo de cap abstracció, parlo de la meva vida. Les dependències, siguin del tipus que siguin, et fan esclau, empresonen el teu comportament. T’impedeixen fer i ser, com unes manilles lligades a mans i peus limitarien els teus moviments més bàsics. Les drogues, a més, t’allunyen de tot, de tothom i, fins i tot, de tu mateix. 

La clínica és des de fa temps a la primera planta d’un dels blocs d’obra vista que hi ha al carrer Calatrava de Barcelona. Que faci temps m’és francament igual. M’he limitat a buscar-ho a les pàgines d’anuncis del diari d’ahir. CLÍNIQUES PER A LA INTERRUPCIÓ DE L’EMBARÀS. I després de marcar el 93 i no sé quants números més, em donaven hora per avui. 

- Saps de quant estàs? 

- Ni idea, fa molt que no tinc la regla. Només sé que el Predictor m’ha donat un positiu com una casa de pagès. 

- Vine demà acompanyada d’algú. El més probable és que no puguis conduir després. 

Feia dies que em pensava que les nàusees matinals, aquelles que et porten corrents fins a la pica del bany abans de que t’hagis posat res a la boca, aquelles que et fan treure la bilis i t’empenyen fort l’estómac cap amunt com si aquest volgués sortir per l’esòfag, fa dies dic, que creia que eren degudes al cavall de la tarda. Ens el fumàvem més d’hora per perllongar-ne els seus efectes i mirar de relaxar-nos, d’adormir-nos abans. Però no. Alguna cosa dins meu em deia que potser estava prenyada. Havia tingut alguna falsa alarma en anteriors ocasions. Me’n fiava poc de la marxa enrere quan se m’endarreria el període. Però el període fa temps que ha deixat de ser periòdic per passar a ser nul i, per tant, l’únic indicador fiable que tenia ara era el meu propi instint. I em sorprèn, fins i tot, com de fort pot arribar a ser aquest, perquè s’hagi manifestat com ho ha fet, malgrat el meu estat de forta embriaguesa habitual. 

Pujo les escales que em porten al primer pis mentre en Carlos s’espera a una petita cafeteria que hi ha a la cantonada amb Bonanova. Precisament allà m’acabo de prendre una Coca-cola amb un dònut que sembla que m’han caigut prou bé. Un dia vaig escoltar dir a una amiga que les nàusees són provocades per la manca de sucre que el mateix fetus pren del teu cos per alimentar-se. Per agafar-se fort dins l’úter. I que les coses ensucrades tornaven el cos al seu estat normal abans d’esgotar les reserves glucèmiques, és a dir, sense les nàusees. Tot i així, ensumo una intensa ferum de lleixiu que puja del replà, acabat de fregar, que em provoca de nou una sensació de fàstic que haig d’esmorteir tapant-me la boca i el nas amb les mans. Pujo ràpidament, tant com puc, les escales i arribo esbufegant davant de la porta del primer tercera. Al costat del timbre hi ha penjat un rètol de llautó amb unes lletres impreses que diuen “Dr. Muñoz, ginecòleg”, amb un número de col·legiat a sota que ara no recordo. La infermera (o assistenta o qui coi fos que em fes passar a la consulta), una dona rodona i baixeta, a punt de jubilar-se segurament, em pregunta el nom abans de somriure de manera protocol·lària. 

- Ah, sí. Ja recordo... Ets la d’ahir la tarda. Mirarem de quant estàs, però de moment no se’t nota gens, nena! Despulla’t i estira’t amb les cames ben obertes sobre reposa-cames. Amb el culet ben a la vora de la llitera. Ara vindrà el doctor. 

Les cames nues em tremolen i la consciència em remou l’esperit. Però no puc fer una altra cosa. Tinc una angoixa lligada a l’estómac i no són les ganes de vomitar, precisament. És el neguit d’aquest fatídic moment que tant de bo no hagués de passar. (Si us plau, que passi ja...). 

- Ets l’Àstrid Albella? 

- Sí, sóc jo ... 

El metge, amb bata blanca, ulleres de pasta negra d’un miop sobre un rostre impassible. Cos petit i arrugues poc profundes pel tipus de feina que fa. No ho acabo d’entendre. Potser és que el valor de les vides alienes, de les vides que estan per arribar, són per a ell una mera estadística més. Pures matemàtiques. Resten vides aquí, sumen al compte de resultats de la seva empresa. És tot l’efecte que em fa ara mateix. Ser una merda de número més. Ni tan sols sembla algú que es qüestiona què està fent amb una altra possible vida. O amb la meva pròpia. 

- T’introduiré un espècul un momentet que et molestarà una mica i després et farem una ecografia introvaginal. Hem de veure de quant estàs per decidir què fem. 

Miro el sostre del consultori. Blanc immaculat. Noto un gel fred que m’introdueixen sobre un preservatiu posat al damunt d’una enorme cànula per fer-me l’ecografia. Sento una lleugera pressió sense arribar-me a molestar. I em tornen les nàusees. I també el nerviosisme propi de no haver-me administrat la dosi de cocaïna aquest matí. No podia fer-ho essent conscient de què portava a dins. El sostre, il·luminat per un fluorescent blanc nuclear, fred. A la pantalla que tinc al costat, un fetus amb totes les parts del cos ben definides. 

- Uf, noia, això està molt avançat. Estàs d’unes setze setmanes. No t’ho podem fer aquí. 

- Com? 

- Que no. S’escapa del període establert aquí. Hauries d’anar-te’n a Londres. 

- Què? Vostè em treu això d’aquí ara mateix, encara que em costi la vida! On haig de signar? 

M’aixeco marejadíssima de la llitera del quiròfan. Tinc un mal horrorós al sota-ventre i unes nàusees intenses provocades per l’anestèsia local. Encara ressonen en el meu cap les cànules d’aspiració, els fòrceps i tot l’instrumental espantós, tallant, que han utilitzat per acabar amb això. Per extreure’m el fetus de dins. És la pitjor banda sonora que he hagut d’escoltar mai. Ploro desconsoladament, en solitud dins d'una petita estança de la consulta, mentre em mal vesteixo amb uns texans i un suèter de llana grisa, ple de boles de tan dolent que és i espero en Carlos que em vingui a buscar al carrer. M’ofego. Necessito aire. I pensar, pensar mentre m’espero. 

"Exclusió mútua" forma part de l'episodi del mateix nom de la meva novel.la Ni un gram, basada en fets reals.