la cambrera del nan roig

Potser portava una camisa de seda groga i uns Levi’s 501 que solia posar-me els dies especials. Però això no podria assegurar-ho amb exactitud. Ni tan sols recordo si vaig beure algun xupito d’aquells extra dolços amb sabor de préssec i uns graus d’alcohol, convidada per algun client del Nan Roig. L’últim que recordo és el sobre marró amb les nou mil pessetes que em van pagar com un extra aquella nit de 1995 perquè era cap d’any. Abans, un munt de caps figurants, jerseis Privata, algun vestit de lluentons dansant pel bar musical de moda del Vallès, i les meves mans omplint gots de tub amb litres de Tanqueray, Bombay Saphire i Canadian Club, un dels whiskys preferits del jefe. He oblidat dir que en realitat jo vaig començar sent clienta del Nan Roig, d’aquelles que ballaven a peu pla o sobre un bafle prou resistent com per aguantar els meus 65 quilos de pes. En aquella època encara estudiava periodisme i ho complementava amb classes de francès al carrer Anselm Clavé de Granollers, on hi tenia la seu l’Aliança Francesa. 

Però torno a les nits de fa vint-i-tres anys. Va ser durant una nit de castanyada (quan no era Haloween encara) que el Felip em va oferir la feina per dissabtes nits. Feina que vaig acceptar de bon grat per sufragar-me les classes de l’Aliança. Classes que també feia de molt bon grat. Tinc un record borrós d’aquelles nits. O d’aquella època en què em començava a obrir al món (si llegiu entre línies també valdrà). Suposo que si volgués fer literatura d'aquells anys hauria de tirar molt de ficció per reconstruir una història amb cara i ulls dels meus 90’s. Tot és gratar i començar. Però si una cosa recordo amb precisió és la música. El seu tempo. La seva sintonia. El seu ritme. La penúltima cosa que recordo d’aquella nit de cap d’any és la primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó: CHILDREN del Robert Miles. La va posar el Dani, el millor disc-jockey de la comarca, com a colofó final de la festa. És aquell tipus de cançó que posada a una determinada hora en un determinat lloc i un cap d’any determinat fa embogir el personal. La barra era meva en un sentit metafòric, és clar, però just quan el ritme compassat del piano va començar a elevar-se, elevar-se i elevar-se al màxim, la vaig fer meva en el sentit real i m’hi vaig enfilar a ballar-la. No sé si amb la camisa de seda groga i els Levi’s 501.