Com si es tractés d’una premonició, el dia anterior havíem estat esbrinant el significat de l’orbayu a l’oficina. Aquella paraula asturiana per descriure la fina pluja que cau constant i cala profund i a poc a poc dins la terra. Plugim sona insignificant, però l’orbayu ja és més seriós, es fa més de respectar. Al principi de tot, es tractava del nom d’un dels clients que sortien al llistat d’Ema, la companya que mastegava un xiclet de síndria a la meva esquerra.
Avui pensava que a la zona del l’orbayu, aquella pluja cau des de molt antic, perquè sembla una paraula no modificada pel pas de la civilització. Ni pels accidents geogràfics. Ni pel clima tampoc. Cau i cau constant, des d’abans dels Pics d’Europa, de molt abans diria, i ja des de llavors començaven els primers homínids a arrecerar-se del l'orbayu dins de les coves de les muntanyes. Llavors, que ni existien les paraules guerra, conveni, hipocresia o diners, més recents, amb pocs centenars d’anys però que sembla que tinguin una eternitat de tan instal·lades que les tenim. Les paraules no només són paraules. Defineixen tota una evolució.
Avui, que aquí cau plugim com si fos un l’orbayu, pensava en això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada