Es col·locava els pits al seu lloc, a dins del sostenidor de blonda vermell. A la boca, encara tenia el regust a goma del preservatiu que havia guardat abans a la bossa de mà. Vint euros rebregats entre la planta del seu peu nu i les sabates purpurines de color fúcsia. Una fel·lació justeta havia estat suficient per fer córrer el seu darrer client. Un altre que deia que venia amb presses. Que l’esperaven a quarts de cinc per a una reunió de feina. La Dana ja la coneixia la història. Un altre a qui no se li aixecava prou amb la seva parella de sempre.
Un enorme somriure als seus
llavis carnosos, i amb tota la seguretat que li donava el seu fort accent
búlgar, deia:
- Sí, sí, és clar. No et preocupis. Tu tranquil,
que arribaràs a temps a la reunió.
Preferia no escoltar gaires
justificacions i avançava la tarifa des de l’exterior, recolzada a la
finestreta, amb el seu cap i mig cos dins del monovolum familiar.
- Seran 30 per un complet. 20 per una mamada. I
sempre amb preservatiu.
Mirava el front del client, que
regalimava suor nerviosa entre les arrugues pròpies d’un home de 50 anys. El seu
alè deixava anar l’olor de la cervesa del migdia, però la Dana (Yordana, quan
va marxar de Sofia, en realitat) preferia centrar-se en els genitals. I en
ficar a la cartera, com a mínim, tres bitllets més de 20 euros.
El monovolum marxava discretament
amb el client entresuat a dintre, mentre la Dana caminava cuneta amunt, sobre
uns talons fúcsia que havien deixat de brillar i que es mullaven sota la fina
pluja de novembre. Encara li feia mal el gran morat que duia a la galta dreta del cul,
d’un masoquista que es va passar tres pobles pessigades abans que ella
li engaltés un cop de puny perquè parés.
Portava un paraigua obert sobre el cap
que tapava el seu metre setanta, la seva llarga melena morena i les cuixes que lluïen
fermes sota unes mitges transparents. I xopes, tot just en aquell moment de la
tarda plujosa de novembre. La cadira de plàstic on seia habitualment també ho
estava. A la bossa de pell sintètica un paquet de xiclets, unes tovalloletes
humides que usava per netejar-se després d’un servei i el mòbil. A la seva
pantalla, un Whats: “Comença a ploure, com va la tarda, nena? Fins les 7 no et
passaré a recollir.”
“Malament”, pensava el seu cap. Es
treia el bitllet de 20 euros rebregat d’entre la sabata, ja moll. Aixecava la
vista per sota del paraigua i de la pluja quan la seva mirada es creuava amb la
meva. Pel meu cap només passaven els cartrons de llet i el sushi fresc que havia
de comprar al súper mentre passava conduint just en aquell punt de la C-35 i
pensava: “que afortunada que sóc.”
Com una part del paisatge més. Com una cicatriu urbana. Elles són allà
i estem avesats, com si res, a aquesta forma d’esclavitud del segle XXI. Aquest
relat me l’han inspirat les prostitutes que em trobo (que ens trobem) a diari a
peu de carretera, tornant de la feina.
Jessica una descripció molt ben escrita !!
ResponEliminaMolt cru, com la vida mateixa
ResponElimina