- No ho he dit mai de viva veu, ni per escrit tampoc, però
ja fa temps que he detectat que hi ha gent (no passen de tres dits d’una mà)
que des que escric han canviat la seva manera de relacionar-se amb mi. Com si
tinguessin por d’aparèixer en algun del meus futurs relats. Òbviament parlo de
persones que em trobo en el meu dia a dia però que em coneixen poc. La vida, amb
teclat o sense, segueix igual, i les situacions, com més naturals i espontànies
millor.
- Les meves àvies: no les vaig conèixer. Estan en
retrats fets al daguerreotip, vides, caràcters, gestos, pensaments, maneres de
fer, costums, decisions, coincidències, que m’explicaven els meus pares. Parlo a
vegades de personatges històrics, poc coneguts o anònims, elles es mereixen,
com a mínim, un capítol en el meu proper llibre.
- Primer va ser el comandament a distància, després
el boom de les privades, després la TDT, de pagament... sense l’invent del
primer, haurien hagut tants canals de TV? No m’imagino a la gent aixecant el cul del
sofà cada 3 minuts per canviar la programació. (Les discussions vindrien
després també, per veure qui ostenta el poder del comandament. Ara mateix, els
bessons estan amb un tira i arronsa per treure-se’l de les mans).
- El meu marit: sempre ha donat suport a la meva
passió per les tecles. Sense ell no hauria pogut escriure ni Cinc dones de veritat ni Ni un gram. Tot i que poques vegades ho fa
públic, mostra una forta sensibilitat, sentit de l’humor i sensatesa en els
seus escrits.
- El divendres a la tarda passava a veure els meus
pares. Quan marxava, a peu de carrer a punt de fer-se fosc, em vaig trobar amb
la veïna del costat. Feia 18 anys que no la veia. Ens vam alegrar molt de
veure’ns. Ella reia sense dents. Ara vídua, sense marit des de feia anys. Sense
tiny als seus cabells grisos, com la seva roba, un caminar encongit i una petita pensió per sobreviure, però
insuficient per posar-se una dentadura nova. No ha treballat mai. Però reia i
reia : “te vi dos veces en la entrevista que te hicieron en televisión, estabas
muy guapa...”. Molt bona dona. Com sempre.
- “Les dones d’avui dia no saben ni cosir”. “Ni
els homes, tampoc”, vaig replicar jo l’altre dia a un company de feina, cap d’un
dels departaments. Em va intentar convèncer de la importància de saber cosir
-les dones-, i jo de la importància d’establir prioritats, del pragmatisme de
la societat actual, on dones i homes treballen per igual. Penso que no li
aniria malament llegir l’obra del noruec Ibsen, per exemple. Me’n faig creus
quan encara sento aquestes coses.
- El piano de Chopin i el violí de Vivaldi. Amb aquesta
vaig escriure les últimes línies de Ni un gram. Ja sigui amb forma de notes, d’edificis,
de terres llaurades, d’imatges retratades, d’invents que ens acosten a l’espai,
de plats amb nous sabors redescoberts, d’avenços per eradicar malalties o de la
simbiosi entre dos éssers vius, la capacitat creativa, intencionada o no, és
una font inesgotable i la que ens manté vius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada