kennedy, el perfil d'un coratge

És curiós... En un temps en què es llegeix poc, s’escriu més que mai. En un espai on els pensaments no es verbalitzen en  l’aire ni es graven en la ment, aquests queden impresos en la memòria virtual. Llisquen, es troben, xoquen i es volatilitzen (pluf!) amb altres pensaments escrits. Escrits. Escrits allà. Emmudits en l’aire. Desgravats de la nostra ment. Els ulls fan d’oïdes i la boca la posen els nostres dits. Al final, però, els dits traslladen els nostres pensaments per escrit (què estic fent jo, sinó, ara?), o almenys aquells que diríem només en veu alta. Tot i que penso que no hi ha tinta, ni paraules escrites capaces d’expressar, de manera fidedigna, la forma, el concepte dels nostres pensaments més profunds.

El president John Fitzgerald Kennedy es va preocupar prou que els seus assistents prenguessin sempre nota -de primera mà- de les opinions, assumptes, detalls i fets relacionats amb els esdeveniments més crucials del moment (conscient que esdevindrien Història en majúscules, després).

El mes gener del 1955, mentre era senador per l’Estat de Massachussetts, es va trobar de sobte, amb que li sobrava molt de temps (cosa estranya per al seu càrrec). Era postrat al llit, convalescent d’una operació d’esquena i en repòs absolut, a la seva residència de Palm Beach. La manca de moviment total i el dolor causat per la greu lesió que patia no van ser impediment perquè comencés a redactar un extens article sobre el valor polític, que enviaria a la revista Harper’s Magazine. A ell li va semblar que el tema era mereixedor d’un llibre: vicissituds, renúncies personals, decisions clau de vuit senadors nord-americans, sovint mal vistes per companys de partit i pel propi electorat. Kennedy dictava al magnetòfon, als taquígrafs de Palm Beach i acabava de redactar i corregir enfront de les onades de l’Atlàntic.

Això el va distreure, va elevar la seva moral i, possiblement, alleugerir els forts dolors que patia. Un mes i mig més tard tornaria a l’hospital, una greu infecció post-operatòria el deixava entre la vida i la mort, però encara no era la seva hora (tal i com la seva biografia va demostrar vuit anys després). La seva tenacitat el va portar a seguir escrivint en una tauleta portàtil de l’hospital amb les màximes dificultats. Un cop restablert, i ja des de Palm Beach, primer des del llit i després des del porxo acompanyant-se d’una cadira de rodes, continuava investigant i donant forma al seu llibre Profiles in courage.

De pensaments en l’aire que no volia deixar escapar... Quan era president, va ordenar la fidel transcripció de les reunions clau, i a vegades dictava memoràndums sobre les converses mantingudes que anirien destinats a l’arxiu de la biblioteca de la Casa Blanca. Però el cert és que moltes de les principals decisions les va comunicar de viva veu, en comptes de per escrit, o bé trucant en lloc d’escrivint, i sempre a molts en comptes de a un de sol. Va deixar més registres orals en discursos, missatges, cartes i memoràndums dictats que no pas en papers redactats o escrits per ell directament.

Però ningú, fos ajudant, amic o membre de la família, va arribar a tenir idea dels seus pensaments o accions sobre un tema en què havia de prendre l’última decisió en solitari. Els seus motius resultaven, doncs, desconeguts o potser inexplicats per als demés, perquè ell es resistia a allò fàcil i obvi, i perquè solia estar massa ocupat amb la següent decisió per a aturar-se a explicar la darrera que havia pres.

“Només quan un porta les regnes de la presidència és quan el comencen a odiar de veres.” J.F.K. (1917-1963).

*Profiles in Courage va rebre el premi Pulitzer l’any 1957, 4 anys abans de que Kennedy arribés a la presidència dels Estats Units.