31 de desembre

Feia gairebé tres setmanes que acabaven de madurar els seus pulmons entre les parets transparents de la incubadora. Entre l’escalfor de les parets de metacrilat que els mantenien entre els 36 i els 38 graus Celsius. Era un 31 de desembre. Havien passat dinou dies en què, a diari, desinfectàvem les mans abans d’entrar a la sala de neonats. Ens posàvem una bata sanitària de color verd que protegia els prematurs dels possibles invasors externs. Dinou dies en què, puntualment portava a neonats els pots que omplia amb llet materna que m’havia extret a casa, la nit anterior. Encara ressona en el meu cap aquell to mecànic, constant, martellejant de la màquina extractora. Sense ells, que dormien arronsats entre cotons emmidonats, mentre maduraven els seus pulmons dins d’un petit llit entre tubs i parets de metacrilat. Hi havia entre cadascuna de les nits que passàvem sense ells, entre la sala i la casa, quaranta quilòmetres de distància, hores d’un fosc eternes i un enorme buit deixat al meu ventre, llavors ja sense ells.

Aquest és el dia que van abandonar l’hospital: el 31 de desembre del 2006. No tinc ni idea què va passar a fora, durant aquells dinou dies. A dins meu una força centrífuga concentrava tots els meus sentits, hormones i forces, cap a dos bebès que havien nascut prematurament unes setmanes abans. Feia sol i fred.  Un aire sec al carrer. Només els ulls oberts i els nassarrons que apuntaven entre el barret blau cel i la manta blanca que els embolicava. Els preníem amb tendresa i amb cura de no fer-los mal, els ficàvem a les cadiretes del cotxe. Eren vermelles.

- I massa graaans. Hauríem d’haver comprat les Maxicosi.

- Nooo, que no ho veus que són ells que són molt petits?

- Vigila, no premis tan fort el cinturó!

- Però si no el tibo bé se’ns escorreran cap avall i els perdrem pel camí!

A fora, els quatre ullets seguien oberts. A un costat, el dret, el Llibert amb la mirada ja observadora, potser veia ombres, sentia olors corporals i veus que anaven i venien de qui ja reconeixia com als seus pares. A l’altre costat, a l’esquerre, el Gerard, amb un dels lacrimals obstruït i que no deixava obrir bé el seu ull dret. Li passava una gasa per netejar-lo abans d’engegar el motor del Fiat. Cap dels dos plorava. Ni gana ni son. No hi havia indicis de res que els pertorbés encara.

A dins, anàvem cagats de por. Es podien esmunyir per entre les cadiretes? Mai abans havíem escoltat que passés a ningú. Era suficient un trajecte de quaranta minuts per posar a prova el coratge d'uns pares novells?

Respiràvem alleugerits quan vam arribar a casa i comprovàvem que tot, que tots dos eren al seu lloc, a les cadiretes.

De les hores posteriors, dels mesos i dels anys, es van anar sumant proves que ja no eren en forma de cadireta vermella, ni de nens prematurs, ni de pares acollonits, i ens adonàvem que el trajecte, ara sí, seria per a tota la vida.