serrat fantàstic

Fa gairebé 20 ANYS que tinc vint anys. Suficients per agradar-me Joan Manuel Serrat, però pocs com per tenir prou bagatge per parlar de la seva carrera musical.  La qüestió és que sempre, des que tinc ús de raó - si és que alguna vegada n’he tingut-, m’ha agradat. I com em passa amb tot allò que m’agrada amb un cert pes qualitatiu, prefereixo no abusar-ne gaire, a fi de tenir la sensació d’estar descobrint una cosa extraordinària per primera vegada. Sóc del parer que la reiteració  dels plaers preferits acaba sempre per degradar-los.

Divendres passat vaig caure en escoltar-lo de nou, després de dos anys sense fer-ho, mentre feia el sopar. Certament, el vaig tornar a gaudir tal com el recordava.

Amb ell he recorregut desenes de senders sense camí del meu estimat Machado.

He plorat en solitud la soledat de la tieta.

He ballat les desventures del segle XX a ritme de tango amb Cambalache.

M’he identificat, com a filla primer i com a mare després, amb esos locos bajitos.

He vist com els meus fills s’adormien, nit rere nit, mentre entonava les suaus notes de Lucía.

He recordat els primers batecs d’amor amb unes paraules senzilles i tendres.

I m’he sentit més arrelada que mai a una mar mediterrània sense la qual no podria viure.

Casualitats de la vida, com alguns sabreu, o potser no, el cantautor català compleix ara 50 anys dalt dels escenaris.

Però d’això me’n vaig assabentar diumenge, mentre llegia la premsa.

Mentrestant, vaig pensar que seria fantàstic gaudir del sopar tot tararejant una de les meves...

Seria fantàstic

Que tot fos com és manat i ningú no manés.

Que arribés el dia del sentit comú.

Trobar-se com a casa a tot arreu...

Que no perdessin sempre els mateixos

I que heretessin els desheretats.