quan la confusió té un nom

Era Céline Céline o era algú altre? De vegades em sembla que ni tan sols sé qui sóc jo. Bé, sí, sóc Nick Belane. Però fixa’t, si algú crida: “ Eh, Harry! Harry Martell! “, gairebé segur que li contesto: “ Sí, què passa? “.

Vull dir que jo podria ser qualsevol altre. Quina importància té? Què té un nom?

Charles Bukowski, Pulp (1994).

La identitat pot esdevenir, imprevisiblement, quelcom eteri. Tant que, fins i tot, tinc dubtes de la seva existència. Et creus que ets algú i potser ets una altra persona. Possiblement no ets ningú.

Admeto que m’agrada dir les coses pel seu nom. Qui diu coses, diu persones. I qui diu dir, diu anomenar. Aquesta setmana, com a resultat de la meva mala memòria, em vaig adonar que potser hauria de donar menys transcendència a això dels noms.

El passat dimecres, per qüestions laborals, vaig demanar uns serveis a una empresa amb la qual fa un grapat d’anys que hi  treballem. Sempre contacto amb la mateixa persona. Una dona d’uns cinquanta set anys, a qui fins ara anomenava Glòria. “ Glòria, necessito que us passeu a recollir un certificat per entregar al Consolat de Turquia ” ; “ Glòria, quan us vagi bé, em porteu un document que hem d’ acreditar a la Cambra de Comerç “; “ Com va, Glòria? ”; “ Glòria, si no parlem, que tinguis Bones Festes”.

Així durant aproximadament catorze anys. He de confessar que ho feia -el fet d’anomenar-la- amb una certa recança. Com si alguna força estranya em fes presagiar un canvi sobtat en qualsevol moment.

Tornant al dimecres, a mig matí vaig rebre una trucada des de la recepció que m'anunciava l’arribada de la Daniela. Era ELLA. El més curiós, però,  no és que jo no encertés amb l’autenticitat del nom,  sinó que ella no em tregués del meu error durant tots aquests anys. Possiblement la Daniela  pensés que només es tractava d’un simple nom. Al capdavall, tots en tenim un. O dos, si és compost. O tres, si estàs batejat.

I si la Daniela preferia dir-se  Glòria, perquè estava fins al capdamunt de ser la Daniela? De Glòries només n’hi havia una per a ella: la que jo havia designat amb la meva anodina errada. Vaig establir aquesta hipòtesi.

L' actriu manxega Sara Montiel va admetre, en més d’una ocasió, que si volia ser algú dins del món del setè art no es podia continuar dient María Antonia Abad Fernández. No n’hi havia prou amb interpretar bé, ser rabiosament guapa i menjar-se la càmera. A més a més, s’havia de batejar d’una altra manera. I realment li va funcionar.

En el cas de la Glòria, vull dir de la Daniela, la certesa de saber el seu veritable nom m’ha portat, encara més, a la confusió. No sé quin substantiu posar-li el pròxim dia que parli amb ella. Potser, si sap que conec la seva identitat real se’n va tot en orris.

Fotografia: Sara Montiel a  El último cuplé (1957).