des d'urgències

Les gases esterilitzades i els guants de làtex reposen ordenats al costat dels catèters, l'heparina, el clorur sòdic i l'actocortina. 

Un so, lleuger i constant, resideix al box que mesura la freqüència cardíaca del seu cor. Mig cor, de fet, des de fa 13 anys que va patir el primer infart. La llitera on jeu estirat no és gaire còmoda des de dissabte, quan el van ingressar amb símptomes d'un nou infart. A fora, al mostrador, un rebombori important. Els metges, un dels quals amb accent veneçolà, comenten la mort del compositor mexicà Juan Gabriel i diuen no-sé-què de la Pantoja, mentre l'aparell de la pressió mesura la tensió al seu braç dret: 95/58. Ara reposa i la té un pèl baixa.

Abans hem estat comentant l'estat (no-estat) del govern (no-govern) actual i, sense perdre el seu intrínsec sentit de l'humor, m'explica que la passada nit al box del costat una dona li feia fer gimnàs al pacient veí: "ahora flexión número 1; venga va, ahora la número 2, Omaaar..."

- Sembla que a la tercera flexió no hi ha arribat, l'Omar- em diu.

- He portat un llibre de contes del Quim Monzó, vols que te'n llegeixi un, papa? - li pregunto.

Assenteix amb el cap. Li llegeixo El perquè de tot plegat, un d'un home que s'entesta tant sí com no a parlar amb una pedra. Ens trenquem de riure els dos, malgrat el dolor no perd el seu sentit de l'humor.   

Un jove infermer amb accent andalús entra discretament per a anotar a l'historial la pressió diastòlica i sistòlica que indica el monitor. I a fora, al mostrador, segueix el rebombori. Els metges comenten un dessagnat d'algú i al pacient veí del costat, acabat d'ingressar, li han de fer una colonoscòpia, amb una patologia encara per diagnosticar.

Un soroll de rodes, el carret de la neteja, la dona que passa la baieta i es dirigeix al box número 23, ara ja buit. Unes crosses que grinyolen pel passadís d'algú altre que marxa content i el cardiòleg que entra al nostre box. Són les 11:10 h. La mecànica és la de sempre: respira fort, ara no respiris. Unes auscultacions dels moviments valvulars i uns resultats previs que confirmen una nova lesió al cor. "Es fa necessari un nou cateterisme".

El meu pare reposa estirat a la llitera, pensatiu, i s'adorm, malgrat que al mostrador el rebombori important segueix.*

*Vaig deixar-me el Perquè de tot plegat al box d'urgències de l'hospital aquell dia, però crec que si el tingués a la prestatgeria de casa no guardaria tan bon record del llibre. 

notes des de la sorra

"Mama, aquest nen no vigila gens, eh? I els seus pares tampoc perquè no li diuen res", em diu el Llibert en veu baixa mentre em mira amb les seves ulleres de sol posades. Res de nou. Des que hem arribat que es pregunta per què s'enganxen els granets de sorra a la platja. "Perquè a la platja hi ha aigua i sorra, fill. No hi pensis. Juga-hi."

Cremes solars de factor 50 protegeixen uns cossos blancs, blanquíssims d'unes nenes del darrere que amb perfecte accent anglès diuen als seus pares: "Oh my God, the water is absolutely freezy!". El pare els fa treure la sorra de les cames per a seguir untant amb crema les seves delicades pells. Ara mateix llueix un sol espetegant.

Panxes, panxots, panxuts enlaire i castells de sorra fets amb gots de plàstic, restes d'alguna festa d'ahir, jeuen a la mateixa sorra, avui de color beige amb la mar salada d'un aigua color turquesa de fons.

Hi ha parasols de tots colors i venta un xic. Aquests dies el nostre s'ha quedat al cotxe, a l'aparcament del Prat, i m'estic torrant més del compte. Crec que en un no res m'arrauliré sota l'ombra del xiringuito amb una cervesa fresqueta -glaçada- que anirà coll avall.

Mentre teclejo en digital s'ensorra un peu deu centímetres per sota l'arena i una veu baixeta em demana ara que acabi de cobrir-se'l amb el meu peu. Paro d'escriure per fer-li-ho.

(Probablement aquest post sembli inacabat. Imperfecte. Poc rodó. Ho és, i així és com el vull deixar. Hi ha accions de la nostra existència que romanen interrompudes i inacabades en el temps, en l'espai. Normalment, vull dir, poques vegades pensem en el final de les coses, bàsicament, perquè la vida no és cap conte. En aquest cas, un migdia d'agost, xafogós migdia d'agost, la meva vida transcorria a la Cala Molins de Mallorca mentre descrivia des del mòbil allò que veia. Allò que escoltava. Allò que m'envoltava.) 

a tu que encara despertes

A tu que encara despertes. A tu que potser ja dorms. A les nits que somiava estius. Als hiverns que guardava dies. A les passes que ja no tornen. Als verds que es fan ombra. Als grisos que fugen del Sol. A les onades que rumoregen costes. A la mitjanit que ara s’acosta i a la matinada que li segueix. Al neguit quan és passat. Al present quan es fa tranquil. Als armaris plens de cotons i a les llanes resguardades. A les olors congelades. A la llum quan es fa claror i als capvespres que es queden. A tu que encara despertes. A tu que potser ja dorms. 

poema 20

Avui, de matí, obria la pàgina per l’any 1948 del John Cheever als seus Diaris. L’any és el de menys quan les línies del que llegeixes et traslladen amb precisió microscòpica a l’univers intimista de la persona que escriu. Oblides les èpoques, empatitzes amb les angoixes i els desitjos, que són les mateixes i intrínseques en nosaltres, els humans. Del que no queda escrit de la seva vida, poc importa. A mi m’interessa el prisma amb què pintava la realitat d’un moment puntual i el resultat que se’n deriva. Textos bells, inquietants de vegades, extraordinaris. És possible que un mateix no s’hi reconegui en aquests escrits, perquè la literatura dietarística s’alimenta de les emocions viscudes en un momentani i fugitiu present. No sap res dels canvis que experimentarà la persona en un futur. Diria que és el que més s’acosta a la poesia, tot i que per mi, aquesta és l’expressió màxima de la nuesa anímica de qui escriu. 

Pensava en tot això després, quan sonava a l’Spotify The heart asks pleasure first, del Michael Nyman, i m’ha vingut al cap el Poema 20 del Pablo Neruda, perquè el vaig fer vídeo-poema amb aquesta mateixa cançó i imatges de la pel.lícula de El Piano. El 20, és el darrer abans de la cançó desesperada, aquell del “puedo escribir los versos más tristes esta noche...”. Un poema que traspassa l’ànima i amb els anys, també les fronteres. Bell, inquietant, extraordinari.* 

Cliqueu el play per escoltar el poema:





Poema 20. 20 poemas de amor y una canción deseperada de Pablo Neruda.

Veu: Jèssica Roca

*Publicació reeditada el 24/11/18

petita crònica de dissabte al matí (en present)

Vaig descalça per damunt del parquet. Una samarreta d’imperi negra i unes bermudes vermelles del Zara Boy i que em cauen sempre que les porto sense cinturó, és la meva vestimenta per anar per casa aquests dies de calor. Acostumo a encetar els relats de primera hora del matí dient -malgrat repetir-me- que em prenc un cafè. És clar, és la primera cosa que faig a quarts de 6 del matí després de fer un pipí. I quan la cafetera arrenca el bull, m’omplo un got de vidre amb el cafè fumejant per prendre-me’l mentre em poso al dia (una mica, només, per no saturar-me d’inici) de les notícies que volen que ens assabentem. Ahir desgràcia a Munich. L’FMI fa pressió en referència al Brexit i diu que sí o sí el Regne Unit ha de seguir intervenint en l’economia global (quina sorpresa!). L’asfalt mullat fa caure a en Froome, sense ensurts perquè torna a pujar sobre la bicicleta per seguir pedalant fort. I de les polítiques en qüestió de matèria nacional, per estàtiques i erràtiques, prefereixo saltar-me-les com la Kendra Harrison ho va fer ahir amb els 100 metres tanques.

Segueixo. El segon cafè, sense sucre sempre, com el primer, com el següent, em cau bé mentre es fa de dia i el edificis que donen al carrer comencen a adquirir les tonalitats vermelles dels maons amb què estan construïts. Està ennuvolat i fa fresca encara. Però no plourà. Crec que no sortiré a córrer avui. Ho tinc decidit. A l’ordinador m’espera una escena d’alt voltatge que descric des del meu estudi a les 6:30 a.m. Mentre ho faig, escolto l’Snow Prelude d’en Ludovico Einaudi, sempre m’acompanya aquest compositor mentre escric. També ho està fent ara. L’Snow Prelude m’acompanya casualment mentre descric una parella fent l’amor a vint graus sota zero envoltats de neu i molt lluny d’aquí. No patiu. No acaben congelats. Ans el contrari. Gairebé desfan els glaciars. Un parell d’hores hi dedico avui i al costat, molt a prop meu, un mapamundi que m’acompanya sempre mentre escric. I m’aturo a observar-lo de tant en tant, al mateix temps que travesso els diferents oceans i recorro costes i edificis situats a l’altra punta del món. És així com ho faig.

Comencen a despertar-se tots. Uns gots de llet amb Cola-cao, un cigar de primera hora -sempre- amb un tallat, totes les persianes amunt, i algun raig de sol que comença a travessar els vidres dels finestrals embrutits per la tempesta d’ahir al vespre, em recorden que ja es hora d’agafar la baieta amb sabó per començar a fer dissabte. Mentre ho faig, m’acompanyen les primeres cançons dels Hombres G, i em trasllado a la Monumental un estiu de fa molts estius que van venir en concert, als jerseis Privata, a les Converse verd ampolla lligades fins el turmell i als texans trencats, estripats de dalt a baix, tant de moda aleshores, que tornen ara i que mai m’han agradat.

Són tres quarts d’onze del matí i el trinxat de la Cerdanya ja està preparat als fogons per quan arribi l’hora de dinar. Les bermudes vermelles del Zara Boy em segueixen caient perquè les porto sense cinturó. I un sol brillant, que entra de ple per la finestra de l’estudi (ja neta), em fa avinent que és dissabte i que potser és hora d’anar a fer un bany a la piscina. 

per a la yolanda

No exagero si dic que l’Institut d’Estudis Catalans hauria d’incloure al seu diccionari el nom de Yolanda Roca com a definició de la paraula altruista.

La Yolanda és, a més de la quarta dels meus 7 germans, una dona simpàtica, treballadora, enèrgica, comprensiva i molt, molt generosa. De joveneta sempre li deien que tenia un aire a Madonna, la cantant, i potser sí que l’hi tenia durant la dècada dels 80, però amb l’edat, la seva maduresa i l’evolució natural de les seves llatines faccions disten molt –sortosament- de l’operat rostre de la nord-americana.

Qualsevol que la conegui dirà que és la millor amfitriona del món, perquè sempre (i quan dic sempre és sempre), en una demostració del seu vital entusiasme ha reunit la família i els amics a casa seva. A mi, particularment, m’ha ajudat en reiterades ocasions, i en una època en què ho vaig necessitar amb força, quan els meus bessons amb prou feines tenien mesos, no li importava fer els 20 kilòmetres que ens separen per venir fins a casa meva a posar alguna rentadora, fer els llits, cuinar un plat de sopa o canviar els bolquers als nens mentre jo era ingressada a l’hospital amb una pielonefritis aguda. Són d’aquestes coses tan rutinàries però imperativament necessàries que mai oblidaré i li ho agrairé sempre.

Ara, el temps apressa i aquesta plantilla constreny, però podria explicar mil i una situacions en què la Yolanda ha estat present en la biografia de tots nosaltres de la manera més activa i compassiva. És una dona forta i intel·ligent i si una cosa li retrec és que a part de ser marassa, bona esposa, la millor filla i germana, potser hauria d’haver aparcat el seu constant altruisme per dedicar-se a ser una mica més ella mateixa (uns anys enrere probablement m’hagués renyat per dir això, però a l’actualitat em dirà que tinc raó, n’estic segura).

Se m’oblidava dir que fa quatre anys, previ a una revetlla de Sant Joan, li van detectar un pòlip cancerigen al colon que afortunadament li van extreure a temps. Això és la vida. Després de l’ensurt i uns anys de controls mèdics, m’admira la capacitat de lluita i de patir en silenci que té la meva germana. 

Ella no ho vol admetre però darrerament està molt guapa i té una cabellera brillant i ondulada preciosa. D'aquí uns dies, durant aquest proper mes de juny, complirà 50 anys i ho celebrarem amb una festa memorable. Ara mateix està gaudint d’uns dies de plaer cosmopolita a Nova York, que era una de les coses que volia fer abans dels 50. Jo li dedico aquesta entrada que imagino llegirà quan torni i li desitjo tota la sort del món que és, com a mínim, la que es mereix.

Amb la meva germana Yolanda l'any 1986

notes de matinada (versió àudio)

Cliqueu el play per escoltar el relat d'avui:



Text i veu: Jèssica Roca
Música: Antony and the Johnsons