"Mama, aquest nen no vigila gens, eh? I els seus pares tampoc perquè no li diuen res", em diu el Llibert en veu baixa mentre em mira amb les seves ulleres de sol posades. Res de nou. Des que hem arribat que es pregunta per què s'enganxen els granets de sorra a la platja. "Perquè a la platja hi ha aigua i sorra, fill. No hi pensis. Juga-hi."
Cremes solars de factor 50 protegeixen uns cossos blancs, blanquíssims d'unes nenes del darrere que amb perfecte accent anglès diuen als seus pares: "Oh my God, the water is absolutely freezy!". El pare els fa treure la sorra de les cames per a seguir untant amb crema les seves delicades pells. Ara mateix llueix un sol espetegant.
Panxes, panxots, panxuts enlaire i castells de sorra fets amb gots de plàstic, restes d'alguna festa d'ahir, jeuen a la mateixa sorra, avui de color beige amb la mar salada d'un aigua color turquesa de fons.
Hi ha parasols de tots colors i venta un xic. Aquests dies el nostre s'ha quedat al cotxe, a l'aparcament del Prat, i m'estic torrant més del compte. Crec que en un no res m'arrauliré sota l'ombra del xiringuito amb una cervesa fresqueta -glaçada- que anirà coll avall.
Mentre teclejo en digital s'ensorra un peu deu centímetres per sota l'arena i una veu baixeta em demana ara que acabi de cobrir-se'l amb el meu peu. Paro d'escriure per fer-li-ho.
(Probablement aquest post sembli inacabat. Imperfecte. Poc rodó. Ho és, i així és com el vull deixar. Hi ha accions de la nostra existència que romanen interrompudes i inacabades en el temps, en l'espai. Normalment, vull dir, poques vegades pensem en el final de les coses, bàsicament, perquè la vida no és cap conte. En aquest cas, un migdia d'agost, xafogós migdia d'agost, la meva vida transcorria a la Cala Molins de Mallorca mentre descrivia des del mòbil allò que veia. Allò que escoltava. Allò que m'envoltava.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada