Avui, de matí, obria la pàgina per l’any 1948 del John Cheever als seus Diaris. L’any és el de menys quan les línies del que llegeixes et traslladen amb precisió microscòpica a l’univers intimista de la persona que escriu. Oblides les èpoques, empatitzes amb les angoixes i els desitjos, que són les mateixes i intrínseques en nosaltres, els humans. Del que no queda escrit de la seva vida, poc importa. A mi m’interessa el prisma amb què pintava la realitat d’un moment puntual i el resultat que se’n deriva. Textos bells, inquietants de vegades, extraordinaris. És possible que un mateix no s’hi reconegui en aquests escrits, perquè la literatura dietarística s’alimenta de les emocions viscudes en un momentani i fugitiu present. No sap res dels canvis que experimentarà la persona en un futur. Diria que és el que més s’acosta a la poesia, tot i que per mi, aquesta és l’expressió màxima de la nuesa anímica de qui escriu.
Pensava en tot això després, quan sonava a l’Spotify The heart asks pleasure first, del Michael Nyman, i m’ha vingut al cap el Poema 20 del Pablo Neruda, perquè el vaig fer vídeo-poema amb aquesta mateixa cançó i imatges de la pel.lícula de El Piano. El 20, és el darrer abans de la cançó desesperada, aquell del “puedo escribir los versos más tristes esta noche...”. Un poema que traspassa l’ànima i amb els anys, també les fronteres. Bell, inquietant, extraordinari.*
Poema 20. 20 poemas de amor y una canción deseperada de Pablo Neruda.
Veu: Jèssica Roca
*Publicació reeditada el 24/11/18
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada