petita crònica de dissabte al matí (en present)

Vaig descalça per damunt del parquet. Una samarreta d’imperi negra i unes bermudes vermelles del Zara Boy i que em cauen sempre que les porto sense cinturó, és la meva vestimenta per anar per casa aquests dies de calor. Acostumo a encetar els relats de primera hora del matí dient -malgrat repetir-me- que em prenc un cafè. És clar, és la primera cosa que faig a quarts de 6 del matí després de fer un pipí. I quan la cafetera arrenca el bull, m’omplo un got de vidre amb el cafè fumejant per prendre-me’l mentre em poso al dia (una mica, només, per no saturar-me d’inici) de les notícies que volen que ens assabentem. Ahir desgràcia a Munich. L’FMI fa pressió en referència al Brexit i diu que sí o sí el Regne Unit ha de seguir intervenint en l’economia global (quina sorpresa!). L’asfalt mullat fa caure a en Froome, sense ensurts perquè torna a pujar sobre la bicicleta per seguir pedalant fort. I de les polítiques en qüestió de matèria nacional, per estàtiques i erràtiques, prefereixo saltar-me-les com la Kendra Harrison ho va fer ahir amb els 100 metres tanques.

Segueixo. El segon cafè, sense sucre sempre, com el primer, com el següent, em cau bé mentre es fa de dia i el edificis que donen al carrer comencen a adquirir les tonalitats vermelles dels maons amb què estan construïts. Està ennuvolat i fa fresca encara. Però no plourà. Crec que no sortiré a córrer avui. Ho tinc decidit. A l’ordinador m’espera una escena d’alt voltatge que descric des del meu estudi a les 6:30 a.m. Mentre ho faig, escolto l’Snow Prelude d’en Ludovico Einaudi, sempre m’acompanya aquest compositor mentre escric. També ho està fent ara. L’Snow Prelude m’acompanya casualment mentre descric una parella fent l’amor a vint graus sota zero envoltats de neu i molt lluny d’aquí. No patiu. No acaben congelats. Ans el contrari. Gairebé desfan els glaciars. Un parell d’hores hi dedico avui i al costat, molt a prop meu, un mapamundi que m’acompanya sempre mentre escric. I m’aturo a observar-lo de tant en tant, al mateix temps que travesso els diferents oceans i recorro costes i edificis situats a l’altra punta del món. És així com ho faig.

Comencen a despertar-se tots. Uns gots de llet amb Cola-cao, un cigar de primera hora -sempre- amb un tallat, totes les persianes amunt, i algun raig de sol que comença a travessar els vidres dels finestrals embrutits per la tempesta d’ahir al vespre, em recorden que ja es hora d’agafar la baieta amb sabó per començar a fer dissabte. Mentre ho faig, m’acompanyen les primeres cançons dels Hombres G, i em trasllado a la Monumental un estiu de fa molts estius que van venir en concert, als jerseis Privata, a les Converse verd ampolla lligades fins el turmell i als texans trencats, estripats de dalt a baix, tant de moda aleshores, que tornen ara i que mai m’han agradat.

Són tres quarts d’onze del matí i el trinxat de la Cerdanya ja està preparat als fogons per quan arribi l’hora de dinar. Les bermudes vermelles del Zara Boy em segueixen caient perquè les porto sense cinturó. I un sol brillant, que entra de ple per la finestra de l’estudi (ja neta), em fa avinent que és dissabte i que potser és hora d’anar a fer un bany a la piscina.