poema 20

Avui, de matí, obria la pàgina per l’any 1948 del John Cheever als seus Diaris. L’any és el de menys quan les línies del que llegeixes et traslladen amb precisió microscòpica a l’univers intimista de la persona que escriu. Oblides les èpoques, empatitzes amb les angoixes i els desitjos, que són les mateixes i intrínseques en nosaltres, els humans. Del que no queda escrit de la seva vida, poc importa. A mi m’interessa el prisma amb què pintava la realitat d’un moment puntual i el resultat que se’n deriva. Textos bells, inquietants de vegades, extraordinaris. És possible que un mateix no s’hi reconegui en aquests escrits, perquè la literatura dietarística s’alimenta de les emocions viscudes en un momentani i fugitiu present. No sap res dels canvis que experimentarà la persona en un futur. Diria que és el que més s’acosta a la poesia, tot i que per mi, aquesta és l’expressió màxima de la nuesa anímica de qui escriu. 

Pensava en tot això després, quan sonava a l’Spotify The heart asks pleasure first, del Michael Nyman, i m’ha vingut al cap el Poema 20 del Pablo Neruda, perquè el vaig fer vídeo-poema amb aquesta mateixa cançó i imatges de la pel.lícula de El Piano. El 20, és el darrer abans de la cançó desesperada, aquell del “puedo escribir los versos más tristes esta noche...”. Un poema que traspassa l’ànima i amb els anys, també les fronteres. Bell, inquietant, extraordinari.* 

Cliqueu el play per escoltar el poema:





Poema 20. 20 poemas de amor y una canción deseperada de Pablo Neruda.

Veu: Jèssica Roca

*Publicació reeditada el 24/11/18

petita crònica de dissabte al matí (en present)

Vaig descalça per damunt del parquet. Una samarreta d’imperi negra i unes bermudes vermelles del Zara Boy i que em cauen sempre que les porto sense cinturó, és la meva vestimenta per anar per casa aquests dies de calor. Acostumo a encetar els relats de primera hora del matí dient -malgrat repetir-me- que em prenc un cafè. És clar, és la primera cosa que faig a quarts de 6 del matí després de fer un pipí. I quan la cafetera arrenca el bull, m’omplo un got de vidre amb el cafè fumejant per prendre-me’l mentre em poso al dia (una mica, només, per no saturar-me d’inici) de les notícies que volen que ens assabentem. Ahir desgràcia a Munich. L’FMI fa pressió en referència al Brexit i diu que sí o sí el Regne Unit ha de seguir intervenint en l’economia global (quina sorpresa!). L’asfalt mullat fa caure a en Froome, sense ensurts perquè torna a pujar sobre la bicicleta per seguir pedalant fort. I de les polítiques en qüestió de matèria nacional, per estàtiques i erràtiques, prefereixo saltar-me-les com la Kendra Harrison ho va fer ahir amb els 100 metres tanques.

Segueixo. El segon cafè, sense sucre sempre, com el primer, com el següent, em cau bé mentre es fa de dia i el edificis que donen al carrer comencen a adquirir les tonalitats vermelles dels maons amb què estan construïts. Està ennuvolat i fa fresca encara. Però no plourà. Crec que no sortiré a córrer avui. Ho tinc decidit. A l’ordinador m’espera una escena d’alt voltatge que descric des del meu estudi a les 6:30 a.m. Mentre ho faig, escolto l’Snow Prelude d’en Ludovico Einaudi, sempre m’acompanya aquest compositor mentre escric. També ho està fent ara. L’Snow Prelude m’acompanya casualment mentre descric una parella fent l’amor a vint graus sota zero envoltats de neu i molt lluny d’aquí. No patiu. No acaben congelats. Ans el contrari. Gairebé desfan els glaciars. Un parell d’hores hi dedico avui i al costat, molt a prop meu, un mapamundi que m’acompanya sempre mentre escric. I m’aturo a observar-lo de tant en tant, al mateix temps que travesso els diferents oceans i recorro costes i edificis situats a l’altra punta del món. És així com ho faig.

Comencen a despertar-se tots. Uns gots de llet amb Cola-cao, un cigar de primera hora -sempre- amb un tallat, totes les persianes amunt, i algun raig de sol que comença a travessar els vidres dels finestrals embrutits per la tempesta d’ahir al vespre, em recorden que ja es hora d’agafar la baieta amb sabó per començar a fer dissabte. Mentre ho faig, m’acompanyen les primeres cançons dels Hombres G, i em trasllado a la Monumental un estiu de fa molts estius que van venir en concert, als jerseis Privata, a les Converse verd ampolla lligades fins el turmell i als texans trencats, estripats de dalt a baix, tant de moda aleshores, que tornen ara i que mai m’han agradat.

Són tres quarts d’onze del matí i el trinxat de la Cerdanya ja està preparat als fogons per quan arribi l’hora de dinar. Les bermudes vermelles del Zara Boy em segueixen caient perquè les porto sense cinturó. I un sol brillant, que entra de ple per la finestra de l’estudi (ja neta), em fa avinent que és dissabte i que potser és hora d’anar a fer un bany a la piscina. 

per a la yolanda

No exagero si dic que l’Institut d’Estudis Catalans hauria d’incloure al seu diccionari el nom de Yolanda Roca com a definició de la paraula altruista.

La Yolanda és, a més de la quarta dels meus 7 germans, una dona simpàtica, treballadora, enèrgica, comprensiva i molt, molt generosa. De joveneta sempre li deien que tenia un aire a Madonna, la cantant, i potser sí que l’hi tenia durant la dècada dels 80, però amb l’edat, la seva maduresa i l’evolució natural de les seves llatines faccions disten molt –sortosament- de l’operat rostre de la nord-americana.

Qualsevol que la conegui dirà que és la millor amfitriona del món, perquè sempre (i quan dic sempre és sempre), en una demostració del seu vital entusiasme ha reunit la família i els amics a casa seva. A mi, particularment, m’ha ajudat en reiterades ocasions, i en una època en què ho vaig necessitar amb força, quan els meus bessons amb prou feines tenien mesos, no li importava fer els 20 kilòmetres que ens separen per venir fins a casa meva a posar alguna rentadora, fer els llits, cuinar un plat de sopa o canviar els bolquers als nens mentre jo era ingressada a l’hospital amb una pielonefritis aguda. Són d’aquestes coses tan rutinàries però imperativament necessàries que mai oblidaré i li ho agrairé sempre.

Ara, el temps apressa i aquesta plantilla constreny, però podria explicar mil i una situacions en què la Yolanda ha estat present en la biografia de tots nosaltres de la manera més activa i compassiva. És una dona forta i intel·ligent i si una cosa li retrec és que a part de ser marassa, bona esposa, la millor filla i germana, potser hauria d’haver aparcat el seu constant altruisme per dedicar-se a ser una mica més ella mateixa (uns anys enrere probablement m’hagués renyat per dir això, però a l’actualitat em dirà que tinc raó, n’estic segura).

Se m’oblidava dir que fa quatre anys, previ a una revetlla de Sant Joan, li van detectar un pòlip cancerigen al colon que afortunadament li van extreure a temps. Això és la vida. Després de l’ensurt i uns anys de controls mèdics, m’admira la capacitat de lluita i de patir en silenci que té la meva germana. 

Ella no ho vol admetre però darrerament està molt guapa i té una cabellera brillant i ondulada preciosa. D'aquí uns dies, durant aquest proper mes de juny, complirà 50 anys i ho celebrarem amb una festa memorable. Ara mateix està gaudint d’uns dies de plaer cosmopolita a Nova York, que era una de les coses que volia fer abans dels 50. Jo li dedico aquesta entrada que imagino llegirà quan torni i li desitjo tota la sort del món que és, com a mínim, la que es mereix.

Amb la meva germana Yolanda l'any 1986

notes de matinada (versió àudio)

Cliqueu el play per escoltar el relat d'avui:



Text i veu: Jèssica Roca
Música: Antony and the Johnsons

coses que mai publico

Tinc un notebook de color blau metal·litzat que vaig comprar a terminis quan vaig decidir escriure “Cinc dones de veritat”. Necessitava temps, un espai físic propi, el petit estudi situat al fons del lluminós pis, i un altre de virtual -l’ordinador compacte- on encabir-hi les cinc biografies que havia de traslladar a la plantilla Word amb forma de relats novel·lats.

Aquest mateix notebook en què estic escrivint ara, on narro també totes les entrades de la Bústia Groga, guarda al seu escriptori alguns textos escrits per mi que pel seu contingut no he gosat publicar mai. Alguns són històries paral·leles a les de les Cinc Dones i que mai han vist la llum perquè vaig trobar que eren -tot i que verídiques- massa crues i innecessàriament punyents per al to que li volia donar al llibre. Però la realitat i el meu sedàs són allà, en la memòria de les protagonistes i arrenglerats en unes línies que gairebé prefereixo no remoure ni tornar a llegir. 

Altres són poemes curts, pensaments erràtics que romanen en stand-by i que, en qualsevol cas,  considero que han quedat desgarbats i sense gràcia, però que deixo latents per si algun dia adquireixen vida per ells mateixos, probablement unint-se a un altre text de més pes, com en un collage cubista. Podria passar.

I els últims, sense tenir res a veure amb els anteriors, se surten radicalment del to realista de les meves narracions, és a dir, són textos de ficció de contingut porno-eròtic en què deixo volar la meva imaginació i sorgir el costat més frívol que indubtablement resideix en mi. Crec que no els publicaré mai, a no ser que ho faci sota un pseudònim o potser, qui ho sap? (només jo), en una propera novel·la els pugui introduir en alguna escena d’alt voltatge. D'aquí un mes, quan hagi acabat de pagar el darrer rebut del petit notebook, la ficció encara serà allà, al meu cap i al disc dur de l'ordinador, a l’espera de decidir-me a perdre aquest maleït pudor.

el gran plataner

Hi ha un gran arbre a l’era que dóna al darrere del pati de casa meva. És un enorme plataner amb més de deu mil fulles tendres a les llargues branques ara que comença a treure el nas la primavera. Al menjador de casa també hi ha un sofà chester entapissat en xenilla verda i al seu davant un gran finestral des del qual puc observar el plataner. I mentre jec al sofà, el vent i les fulles balancegen el temps i fan escampar les hores pels núvols que es passegen darrere les branques.

En dies com aquests, en què no tinc ganes de llegir ni d’escriure, ni de gairebé parlar, m’agrada seure per a escoltar-lo. Sovint passa que el vent sacseja ràpidament les fulles i de sobte s’atura, com si volgués parar a més les agulles del rellotge que hi ha penjat a la paret del menjador. El mateix vent, aquest que sacseja les fulles i la primavera acabada d’arribar, és el que eixuga la roba que hi ha a l’estenedor des de mitja tarda, i que demà podré recollir, ja eixuta, per guardar-la de nou als armaris que són a les habitacions.

També hi ha un llum al carreró de l’era que comença a il.luminar les primeres hores del vespre i unes riallades infantils que ressonen fort dins de casa. Són els nens, que riuen amb el Gumball i el seu peixet Darwin, els dibuixos que fan ara al Boing i que els entretenen durant una estona després de sopar. Sí és cert que tenen força gràcia i un aire innocent molt adient per als 9 anys dels bessons.

És fosc. I en dies com aquests, en què no tinc ganes de llegir ni d’escriure, ni de gairebé parlar, l’aire que sacseja el gran plataner de darrere de casa ja s’ha aturat del tot. Però el temps continua. Com la primavera. Com la vida. Com les estacions. Com sempre. 

deconstrucció espacial

Si sabés pintar un poema d’en Neruda ho faria de nit, a l’alta mar, amb una lluna ben plena que il.luminés la tela i una dona que en somnis quedés allunyada en el quadre, com fora d’ell, desenfocada pels anys i l’oblit, amb els cabells enredats per un fort vent austral i el seu nom gravat al casc d'un vaixell abandonat.

Faria caure dates del calendari, vorejant sistemes planetaris, escoltant nous sons que ja no existeixen, recordant hàbitats encara per crear i emulant éssers que ja han estat. Ho faria –només- si pogués viatjar en el temps i creuar per altres dimensions desconegudes.

Els sons, què faria amb els sons? Amb les notes majors faria els fonaments d’un edifici, sòlid i diàfan alhora. Edificaria amb les menors una planta de petites peces lleugeres, i les més potents, les indestructibles, servirien per a construir una teulada que em resguardés del fred a l’hivern i de la calor a l’estiu. Això és el que faria si fos arquitecte.

Amb els sentiments podria donar forma a la duresa; esculpir en marbre l’alegria, la nostàlgia, la tristesa, l’amor, l’odi, l’orgull, el patiment o la felicitat, i fer-ho amb la força i l’ímpetu d’un dels grans clàssics grecs. Tot i que aquest do tampoc m’ha estat atorgat.

I les paraules... Amb les paraules escriuria paràgrafs plens de sentit i plasticitat, i allà on per més que ho intento no aconsegueixo pintar un poema, més enllà d’altres dimensions que no habito, justament al sostre de l’edifici que no arribo a tocar amb la mà encara que vulgui, precisament a la base de la figura que m’és impossible esculpir, exactament allà és on són les paraules que avui descric.