deconstrucció espacial

Si sabés pintar un poema d’en Neruda ho faria de nit, a l’alta mar, amb una lluna ben plena que il.luminés la tela i una dona que en somnis quedés allunyada en el quadre, com fora d’ell, desenfocada pels anys i l’oblit, amb els cabells enredats per un fort vent austral i el seu nom gravat al casc d'un vaixell abandonat.

Faria caure dates del calendari, vorejant sistemes planetaris, escoltant nous sons que ja no existeixen, recordant hàbitats encara per crear i emulant éssers que ja han estat. Ho faria –només- si pogués viatjar en el temps i creuar per altres dimensions desconegudes.

Els sons, què faria amb els sons? Amb les notes majors faria els fonaments d’un edifici, sòlid i diàfan alhora. Edificaria amb les menors una planta de petites peces lleugeres, i les més potents, les indestructibles, servirien per a construir una teulada que em resguardés del fred a l’hivern i de la calor a l’estiu. Això és el que faria si fos arquitecte.

Amb els sentiments podria donar forma a la duresa; esculpir en marbre l’alegria, la nostàlgia, la tristesa, l’amor, l’odi, l’orgull, el patiment o la felicitat, i fer-ho amb la força i l’ímpetu d’un dels grans clàssics grecs. Tot i que aquest do tampoc m’ha estat atorgat.

I les paraules... Amb les paraules escriuria paràgrafs plens de sentit i plasticitat, i allà on per més que ho intento no aconsegueixo pintar un poema, més enllà d’altres dimensions que no habito, justament al sostre de l’edifici que no arribo a tocar amb la mà encara que vulgui, precisament a la base de la figura que m’és impossible esculpir, exactament allà és on són les paraules que avui descric.