coses que mai publico

Tinc un notebook de color blau metal·litzat que vaig comprar a terminis quan vaig decidir escriure “Cinc dones de veritat”. Necessitava temps, un espai físic propi, el petit estudi situat al fons del lluminós pis, i un altre de virtual -l’ordinador compacte- on encabir-hi les cinc biografies que havia de traslladar a la plantilla Word amb forma de relats novel·lats.

Aquest mateix notebook en què estic escrivint ara, on narro també totes les entrades de la Bústia Groga, guarda al seu escriptori alguns textos escrits per mi que pel seu contingut no he gosat publicar mai. Alguns són històries paral·leles a les de les Cinc Dones i que mai han vist la llum perquè vaig trobar que eren -tot i que verídiques- massa crues i innecessàriament punyents per al to que li volia donar al llibre. Però la realitat i el meu sedàs són allà, en la memòria de les protagonistes i arrenglerats en unes línies que gairebé prefereixo no remoure ni tornar a llegir. 

Altres són poemes curts, pensaments erràtics que romanen en stand-by i que, en qualsevol cas,  considero que han quedat desgarbats i sense gràcia, però que deixo latents per si algun dia adquireixen vida per ells mateixos, probablement unint-se a un altre text de més pes, com en un collage cubista. Podria passar.

I els últims, sense tenir res a veure amb els anteriors, se surten radicalment del to realista de les meves narracions, és a dir, són textos de ficció de contingut porno-eròtic en què deixo volar la meva imaginació i sorgir el costat més frívol que indubtablement resideix en mi. Crec que no els publicaré mai, a no ser que ho faci sota un pseudònim o potser, qui ho sap? (només jo), en una propera novel·la els pugui introduir en alguna escena d’alt voltatge. D'aquí un mes, quan hagi acabat de pagar el darrer rebut del petit notebook, la ficció encara serà allà, al meu cap i al disc dur de l'ordinador, a l’espera de decidir-me a perdre aquest maleït pudor.