somni2

Cliqueu el play per escoltar el somni d'avui.



Música: Antony and the Johnsons (the lake)
Text i veu: Jèssica Roca

diccionari de les sensibilitats

Diuen que la llengua de les nostres àvies és la que comença a construir el nostre alfabet vital. Jo no les vaig conèixer. Les dues van morir per motius accidentals quan no s’ho esperaven. Es deien Teresa i Joaquima. De la primera vaig heretar potser el color dels ulls i de l’altra el meu segon nom i els cabells arrissats. No recordo els seus rostres si no és per fotografies. Tampoc les seves veus, ni les expressions que les hi acompanyaven. Però en néixer jo, no vaig preguntar on eren, em vaig conformar amb els meus set germans i els meus pares, que eren qui tenia més a prop.

Suposo que si les meves àvies haguessin viscut més anys, hauria compartit matins de dissabte o migdies de diumenge amb elles. Però en aquelles dates en què la meva mare havia de treballar al bar, me’ls passava en la majoria amb les meves germanes amb qui compartia tardes de cine i d’esbarjo. O bé amb el meu pare, que em subministrava amb històries de vida, de la seva infantesa i joventut, que valen un tresor. El camp és treball, però fonamentalment és vida, i això és el que em transmetia. La meva mare també m’explicava les seves, però eren més marcades per aquell to gris, amb el regust agre de les històries de supervivència dels fills de la guerra que van haver d’escapar de les bombes i la fam.

Dintre d’aquest alfabet vital, està el que jo anomeno diccionari de les sensibilitats. El diccionari més valuós que hi pot haver. Aquell que no es llegeix per ordre alfabètic, i s'escapa de tota codificació normativa, però que sens dubte forma part del nostre ADN i dóna forma a les persones. 

Ahir mateix, compartint sobretaula familiar, la meva germana Yolanda m’explicava l’argument d’una pel.lícula que va veure l’altre dia a TV3. Es tractava de tres germanes que van començar cosint a la petita sastreria de la seva mare a Parma i van acabar essent les estilistes de moltes estrelles del Hollywood dels 50, com l’Ava Gardner o l’Audrey Hepburn. Eren les germanes Fontana, les precursores del prêt-à-porter actual. Això que jo he resumit en tres línies i ràpidament, ella m’ho va anar narrant amb tot luxe de detalls, s’escapava fins i tot, de l’enquadrament de moltes de les escenes del film. En el seu to apassionat s’entenien perfectament els caràcters de cada personatge; en els seus gestos, les formes dels vestits; en els seus silencis, la tristesa de la germana que va perdre el fill quan era un nen; en el seu emocionat discurs, va saber aguantar el suspens de la sorprenent decisió de la Linda Christian quan  va demanar a les italianes que li confeccionessin el seu vestit de noces per casar-se amb l’actor Tyrone Power. A mesura que me l’anava explicant, la pel.lícula, vaig pensar que, atrapades les formes i les sensibilitats amb què m’ho narrava i plasmades en un paper, quedaria una història amb una autenticitat com poques. “Te l’explico perquè com a vegades escrius biografies de dones, he pensat que aquesta seria molt xula. Jo la desconeixia”. En aquell moment no em va saber dir el títol (és “Atélier Fontana” del Ricardo Milani).

Ara farà un any i mig vaig escriure un text que no he publicat encara ni crec que ho faci mai, tampoc. Li vaig passar a la meva germana Vanessa per WhatsApp. El va llegir i va trigar una mica a dir-me alguna cosa. Vaig intuir-ne llàgrimes. Em va respondre: “Saps posar en paraules el que totes sentim”. El text era un altre angle molt diferent del darrer dia de vida de la meva germana Elisenda, una de les protagonistes de Cinc dones de Veritat.

Aquells accidents es van endur les meves àvies. No sé si també es van endur part del meu alfabet vital. Però el que hi ha és el que queda i de tots ells vaig heretar la llengua, i amb ella els sentiments amb què va escrita. No podria escriure de cap altra manera.

    

rere l'adagio

No parava de moure’s. De donar voltes al llit mentre en somnis cridava: “Deixa’m! Deixa’m! Que em deixis estar, si us plau, si us plau t’ho demano! Que em fas mal! No puc, no puc”. I plorava. Plorava endins. Suplicava que no la toqués, que no volia, que li feia fàstic. I es despertava de sobte, amb palpitacions, angoixada i els ulls plens de llàgrimes. Encara tenia malsons. Cada nit se li repetia l’escena. L’habitació, ell i aquella música. Eren les set del matí quan anava a la cuina.

Va ser una tarda d’agost sufocant. Ella s’estava a la piscina, fent un bany, la primera vegada que el va veure, dos anys i mig enrere.

- Alba mira, vine, que et presentaré en Max, un amic- deia la seva mare amb un somriure prou ampli com per intuir que l’amic havia esdevingut prèviament alguna cosa més.

- Hola, Alba... Caram, quina filla tan maca tens!- exclamava ell sense apartar la vista del cos en bikini de l’adolescent que el saludava des de l’aigua, fent un gest tímid amb el cap. 

- Però vine, dona!- li deia la seva mare- ai! (seguia fluixet) és que des que ens vam separar el seu pare i jo que està molt més introvertida. No li tinguis en compte. Ja s’hi anirà acostumant en el dia a dia.

La veritat era que a l’Alba li feia vergonya que veiessin les seves prominents curvatures físiques, que esborronaven la nena d’ahir i començaven a definir la dona de demà. Preferia refugiar-se sota les robes amples i rere els apunts de primer de batxillerat. I s’aplicava especialment en llatí, que se li feia més complicat que el grec antic, malgrat el diferent alfabet que distanciava les dues llengües. “Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”.

- Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència? Va dir Ciceró- aquest era en Max, que s’acostava pel seu darrere, posant les seves mans grans sobre les espatlles de l’Alba. 

Ella va fer un lleuger moviment, com de treure-se-les del damunt. Li va resultar incòmode, però tampoc s’atrevia a dir-li-ho.

- Saps llatí?

- No, però el discurs de Ciceró contra Catilina el posaven ja fa trenta anys com a text a la classe de llatí. Veig que encara no ho han tocat, eh?- i agafava el rostre pigat de la noia, sacsejant-lo fort entre les seves mans. l’Alba se les va tornar a treure amb un somriure forçat a la cara. 

- Ha marxat la meva mare?

- Anava a la perruqueria. Ja saps que s’hi passa tota la tarda quan hi va. Si vols t’ajudo amb el text- la seva mirada era freda, el seu to monocord i la seva presència estranya.

Una sensació de recel va recórrer l'espinada de la noia. 

- No, no, gràcies. Prefereixo fer-ho sola- responia la noia confosa... i es tornava a recloure en els seus llibres amb el cap cot.

Tot eren festes i carantoines quan estava amb la seva mare. Que si “ets la dona més guapa que he conegut mai”; que si “carinyo, mira com t’estimo” per a, tot seguit, petonejar-la en un acte teatral davant del públic assistent. Sempre ho feia així quan hi havia algú present. Eren tardes d’hivern, en què la dona estenia el seu somriure i l’Alba feia com si no veiés, incrèdula en el seu endins. 

S’estimava més escoltar l’Adagio d’Albinoni mentre estudiava a la seva habitació, les tardes de dissabte. “O fortunatam natam me consule Romam”.

- Roma va ser un estat afortunat, nascuda durant el meu gran consulat. Altre cop Ciceró?- li va dir a cau d’orella, prement-li fort les espatlles. 

Va fer un salt enrere que la va fer caure de la cadira. El cor li anava a mil. En dècimes de segon va ensumar la por.

- On és la meva mare!

- A la perruqueria i ja saps quant s’hi està quan hi va- altre cop aquella mirada freda, aquell to monocord i el temor que corria amunt per l’espinada. 

L’home va apujar el volum de l’Adagio. La porta es tancava en sec. L’aire es comprimia i tot s’enfosquia. De lluny, només se sentien els violins. 

(Aquest relat correspon a la segona part del meu anterior relat de ficció que no es noti res)

que no es noti res

Tirava de la cadena del wàter amb una força inusitada. Ben avall, que no es noti res. Pensava. Sortia, impecable, amb la seva carpeta agafada entre els seus braços, els cabells encara humits d’haver-se esbandit la cara amb aigua glaçada al lavabo. S’asseia, habitualment a la darrera filera de l’aula, i els seus dits índex i mig es fregaven contínuament, en un gest compulsiu, nerviós i repetitiu. Abans passava una tovalloleta humida pel damunt del seu pupitre. Ho feia cada vegada que entrava a una nova classe. Fregar. Col·locar els llibres i seure al darrere del tot en una de les cantonades, atenta a l’assignatura de dret romà, aquesta vegada. 

Altre cop les palpitacions i la suor exagerada a les aixelles. No volia que es notés i enganxava els braços al seu cos atlètic, fibrat de les hores d’entrenament sobre l’asfalt del campus durant les nits, quan ja era fosc i malgrat el fred humit. Començava a córrer, tan bon punt havia acabat amb les cinc hores diàries que dedicava a l’estudi. No havia tret ni un sol notable durant el primer semestre. Semblava que l’excel.lència era el seu fort en dret. No es permetia ni un sol error. Novament les set del matí, faltava mitja hora perquè es llevessin les seves companyes de pis. Al coixí, un grapat considerable de pèls. Es llevava angoixada i anava directament a la cuina: endrapava la bossa sencera de magdalenes de xocolata que la cridaven amb deliri des de la nit anterior, quan va tornar de córrer perquè les seves cames ja no podien més. I el paquet de galetes Príncipe amb un fuet que l’esperava des de feia una tarda, tan sols, també anaven coll avall. I li envaïa una tremenda sensació de pau. De domini sobre ella mateixa. Llençava a les escombraries el tetrabrik de llet sencera que s’acabava d’engolir i passava la baieta amb sabó per sobre de l’hule. 

- Bon dia Alba! Ja t’has vestit?

- Sí, sí, és que vull arribar d’hora a classe d’economia, que aquesta es posa com un ou i llavors no em puc seure al davant, com a mi m’agrada.

- Ah, val, val. Recull-te els cabells que tens l’anorac ple de pèls. 

- Ui, ja...- feia neguitosa espolsant-se’ls amb les mans- és que a l’hivern ja em passa, això.. Bueno, marxo, eh?

Ja havia passat una hora, i els palmells de les mans li tornaven a suar, i les aixelles... creia que no arribava a temps. Abans de fregar-se’ls l’un amb l’altre compulsivament, es ficava els seus dits índex i mig a la gola, ben endins, per acabar traient les magdalenes, les Príncipe i el fuet, fins a sentir-ne la bilis que volia sortir del seu fetge. Els ulls se li envermellien i s’omplien de llàgrimes calentes de tanta força enfora que havia fet i el coll li cremava, li quedava aspre amb un regust amarg que no li marxava en tot el matí, asseguda a la darrera fila de l’aula. Com sempre feia.

Tirava tres cops de la cadena, volia veure com marxava, fins a fer-la desaparèixer, la seva culpabilitat. Es rentava la cara amb aigua glaçada i agafava la carpeta i els llibres d’economia ben fort entre els seus braços. Ben avall. Que no es noti res. Va pensar.

on és el vent?

He intentat agafar el vent però no he pogut, digue’m tu si pots. He intentat veure’l, m’hi he esforçat, de debò, però tampoc podia. Ho has provat tu? Al tacte era impossible, res quedava entre les mans, i no em diràs que hi notaves alguna cosa per gust. Ell no és res sense les flors, sense els camps acabats d’adobar o sense una tempesta sorgida de l'aigua enmig de l'oceà. On és el vent? Ha arrencat tants arbres amb la seva força... Però digue’m, on són els seus braços? Si no els té! M’ha glaçat les mans aquest hivern i els llavis m’ha tallat durant aquestes matinades de gener. Mira d’arrecerar-te d’ell en el desert, aixecarà tones de sorra al seu pas enrabiat durant un temporal de nits i de dies. És invisible, no el veuràs, però vés en compte perquè aquest és el pitjor dels enemics: aquell a qui no veus venir. 

allò que restarà després

Era un dels darrers dies de febrer al voltant de la llum de quarts de sis de la tarda, quan les ombres es fonen per deixar pas a les tonalitats blavoses, grises, homogènies dels carrers a finals de l’hivern. Pot semblar l’inici d’un relat, però això és només l’apunt d’un pensament que em sobrevé sovint, de manera absurda, quan sóc entre mig de molta gent.

En aquell moment els nens havien anat amb el seu pare a mirar una de les paradetes que hi ha sota la Porxada de Granollers. Sempre m’ha semblat un lloc fantàstic, on el Renaixement emmarca entre pedres i els colors pastel de les façanes l’emblemàtic porxo de la nostra capital, un lloc on el temps s’atura estant en continu moviment. On res canvia i tot avança. Jo em vaig quedar en una de les terrasses, asseguda amb la meva Coca-cola a la mà i la mirada fixada més enllà de la llum, més enllà dels edificis, més enllà de la gent. Pensava en l’antiguitat de les passes que hi transitaven per allà, cinc-cents, mil, dos mil anys de petjades, transeünts  que se solapen, caminen, passen el testimoni a altres transeünts, marxen i s’obliden. De sobte -se’m va ocórrer- veia les dones amb túniques romanes de lli cru, probablement portades per una Fausta o una Appia, i els nens a les cantonades plens de mocs, bruts pel fang dels carrers sense asfaltar per una pluja de febrer al 1680. No parlaven, però en fer-ho, era en un català antic. O, fins i tot, unes nenes de quinze anys, que entraven a corre-cuita a la botiga de llaminadures, em semblava -juraria- que portaven l’Snoopy estampat a la dessuadora i les malles acidificades, amb el cap coronat per un tupè a la cabellera molt als inicis de l’any 1990.  

Pensava en els meus texans, la meva xupa verda i el meu fulard negre, i en els vianants que em rellevaran quan em perdi, vestits amb insígnies toponímiques potser per esbrinar l’origen del seu planeta, d’aquí a vint mil anys. Deu minuts són pocs per transcórrer tants milers d’anys des d’una terrassa amb una Coca-cola, ho sé. Però les passes hi són, us ho asseguro. I entre el que resta, aquests pensaments s’esborraran. 

40 minuts de tornada

Primer ha estat el vermell, mig rovellat, d’un contenidor de 20 peus. Girava la rotonda en direcció cap al port, segurament, tot just quan jo la deixava enrere. En la tercera, quarta rotonda, potser, era el blau i blanc dels cotxes dels mossos. Aturaven els que conduïen en sentit contrari al meu. Només a alguns. “Control” deia un rètol. De sobte, un groc llampant s’acostava sorollós entre els cotxes del davant. Deixàvem passar l’ambulància que ha girat bruscament per fer via cap a la ronda. Abans era el gris de la dessuadora del nen que se m’ha creuat de cop amb el seu patinet, més content que un gínjol. Sortosament no anava a més de 30 km/h i he reaccionat a temps per frenar. I el rosa pastel dels cabells de la noia del pòster penjat a l’aparador de la perruqueria, “què guapa!, jo mai m’atreviria a tenyir-me’ls d’aquest color” he pensat mentre m’esperava en un semàfor. I el verd, també pastel, de la façana d’una rebosteria creativa, amb muffins i cupcakes d’aquests que no sé si encara es mengen o ja han passat de moda. Plens de colors sintètics i fondant tan dolç pel seu damunt. Fa poc temps que l’han obert, diria. I exactament en el mateix punt que l’any passat, fa gairebé un any, entre Llinars i Sant Antoni, era el transparent del so del Purple rain de Prince. Al davant els camps eren igual, amb el groc gairebé fluorescent del colze en primer pla, i el gris plom dels núvols sobre el Montseny enlluernat pel sol de la posta. A la ràdio anunciaven la mort del de Minneapolis i jo em quedava astorada. I pensava en els bons i tan bons moments musicals a ritme de funky i rock que ens havia donat. I en acabat, tornava el blanc de la pols d’una rajola que serrava un paleta en una de les voreres on fa mes i mig que fan obres. He apujat la finestra del cotxe previngudament i he aparcat per deixar pas a altres colors.