allò que restarà després

Era un dels darrers dies de febrer al voltant de la llum de quarts de sis de la tarda, quan les ombres es fonen per deixar pas a les tonalitats blavoses, grises, homogènies dels carrers a finals de l’hivern. Pot semblar l’inici d’un relat, però això és només l’apunt d’un pensament que em sobrevé sovint, de manera absurda, quan sóc entre mig de molta gent.

En aquell moment els nens havien anat amb el seu pare a mirar una de les paradetes que hi ha sota la Porxada de Granollers. Sempre m’ha semblat un lloc fantàstic, on el Renaixement emmarca entre pedres i els colors pastel de les façanes l’emblemàtic porxo de la nostra capital, un lloc on el temps s’atura estant en continu moviment. On res canvia i tot avança. Jo em vaig quedar en una de les terrasses, asseguda amb la meva Coca-cola a la mà i la mirada fixada més enllà de la llum, més enllà dels edificis, més enllà de la gent. Pensava en l’antiguitat de les passes que hi transitaven per allà, cinc-cents, mil, dos mil anys de petjades, transeünts  que se solapen, caminen, passen el testimoni a altres transeünts, marxen i s’obliden. De sobte -se’m va ocórrer- veia les dones amb túniques romanes de lli cru, probablement portades per una Fausta o una Appia, i els nens a les cantonades plens de mocs, bruts pel fang dels carrers sense asfaltar per una pluja de febrer al 1680. No parlaven, però en fer-ho, era en un català antic. O, fins i tot, unes nenes de quinze anys, que entraven a corre-cuita a la botiga de llaminadures, em semblava -juraria- que portaven l’Snoopy estampat a la dessuadora i les malles acidificades, amb el cap coronat per un tupè a la cabellera molt als inicis de l’any 1990.  

Pensava en els meus texans, la meva xupa verda i el meu fulard negre, i en els vianants que em rellevaran quan em perdi, vestits amb insígnies toponímiques potser per esbrinar l’origen del seu planeta, d’aquí a vint mil anys. Deu minuts són pocs per transcórrer tants milers d’anys des d’una terrassa amb una Coca-cola, ho sé. Però les passes hi són, us ho asseguro. I entre el que resta, aquests pensaments s’esborraran.