Primer ha estat el vermell, mig
rovellat, d’un contenidor de 20 peus. Girava la rotonda en direcció cap al
port, segurament, tot just quan jo la deixava enrere. En la tercera, quarta rotonda,
potser, era el blau i blanc dels cotxes dels mossos. Aturaven els que conduïen en
sentit contrari al meu. Només a alguns. “Control” deia un rètol. De sobte, un groc
llampant s’acostava sorollós entre els cotxes del davant. Deixàvem passar l’ambulància
que ha girat bruscament per fer via cap a la ronda. Abans era el gris de la
dessuadora del nen que se m’ha creuat de cop amb el seu patinet, més content
que un gínjol. Sortosament no anava a més de 30 km/h i he reaccionat a temps
per frenar. I el rosa pastel dels cabells de la noia del pòster penjat a l’aparador
de la perruqueria, “què guapa!, jo mai m’atreviria a tenyir-me’ls d’aquest
color” he pensat mentre m’esperava en un semàfor. I el verd, també pastel, de la
façana d’una rebosteria creativa, amb muffins i cupcakes d’aquests que no sé si
encara es mengen o ja han passat de moda. Plens de colors sintètics i fondant tan dolç pel
seu damunt. Fa poc temps que l’han obert, diria. I exactament en el mateix punt
que l’any passat, fa gairebé un any, entre Llinars i Sant Antoni, era el
transparent del so del Purple rain de
Prince. Al davant els camps eren igual, amb el groc gairebé fluorescent del
colze en primer pla, i el gris plom dels núvols sobre el Montseny enlluernat
pel sol de la posta. A la ràdio anunciaven la mort del de Minneapolis i jo em
quedava astorada. I pensava en els bons i tan bons moments musicals a ritme de
funky i rock que ens havia donat. I en acabat, tornava el blanc de la pols d’una
rajola que serrava un paleta en una de les voreres on fa mes i mig que fan
obres. He apujat la finestra del cotxe previngudament i he aparcat per deixar
pas a altres colors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada