diccionari de les sensibilitats

Diuen que la llengua de les nostres àvies és la que comença a construir el nostre alfabet vital. Jo no les vaig conèixer. Les dues van morir per motius accidentals quan no s’ho esperaven. Es deien Teresa i Joaquima. De la primera vaig heretar potser el color dels ulls i de l’altra el meu segon nom i els cabells arrissats. No recordo els seus rostres si no és per fotografies. Tampoc les seves veus, ni les expressions que les hi acompanyaven. Però en néixer jo, no vaig preguntar on eren, em vaig conformar amb els meus set germans i els meus pares, que eren qui tenia més a prop.

Suposo que si les meves àvies haguessin viscut més anys, hauria compartit matins de dissabte o migdies de diumenge amb elles. Però en aquelles dates en què la meva mare havia de treballar al bar, me’ls passava en la majoria amb les meves germanes amb qui compartia tardes de cine i d’esbarjo. O bé amb el meu pare, que em subministrava amb històries de vida, de la seva infantesa i joventut, que valen un tresor. El camp és treball, però fonamentalment és vida, i això és el que em transmetia. La meva mare també m’explicava les seves, però eren més marcades per aquell to gris, amb el regust agre de les històries de supervivència dels fills de la guerra que van haver d’escapar de les bombes i la fam.

Dintre d’aquest alfabet vital, està el que jo anomeno diccionari de les sensibilitats. El diccionari més valuós que hi pot haver. Aquell que no es llegeix per ordre alfabètic, i s'escapa de tota codificació normativa, però que sens dubte forma part del nostre ADN i dóna forma a les persones. 

Ahir mateix, compartint sobretaula familiar, la meva germana Yolanda m’explicava l’argument d’una pel.lícula que va veure l’altre dia a TV3. Es tractava de tres germanes que van començar cosint a la petita sastreria de la seva mare a Parma i van acabar essent les estilistes de moltes estrelles del Hollywood dels 50, com l’Ava Gardner o l’Audrey Hepburn. Eren les germanes Fontana, les precursores del prêt-à-porter actual. Això que jo he resumit en tres línies i ràpidament, ella m’ho va anar narrant amb tot luxe de detalls, s’escapava fins i tot, de l’enquadrament de moltes de les escenes del film. En el seu to apassionat s’entenien perfectament els caràcters de cada personatge; en els seus gestos, les formes dels vestits; en els seus silencis, la tristesa de la germana que va perdre el fill quan era un nen; en el seu emocionat discurs, va saber aguantar el suspens de la sorprenent decisió de la Linda Christian quan  va demanar a les italianes que li confeccionessin el seu vestit de noces per casar-se amb l’actor Tyrone Power. A mesura que me l’anava explicant, la pel.lícula, vaig pensar que, atrapades les formes i les sensibilitats amb què m’ho narrava i plasmades en un paper, quedaria una història amb una autenticitat com poques. “Te l’explico perquè com a vegades escrius biografies de dones, he pensat que aquesta seria molt xula. Jo la desconeixia”. En aquell moment no em va saber dir el títol (és “Atélier Fontana” del Ricardo Milani).

Ara farà un any i mig vaig escriure un text que no he publicat encara ni crec que ho faci mai, tampoc. Li vaig passar a la meva germana Vanessa per WhatsApp. El va llegir i va trigar una mica a dir-me alguna cosa. Vaig intuir-ne llàgrimes. Em va respondre: “Saps posar en paraules el que totes sentim”. El text era un altre angle molt diferent del darrer dia de vida de la meva germana Elisenda, una de les protagonistes de Cinc dones de Veritat.

Aquells accidents es van endur les meves àvies. No sé si també es van endur part del meu alfabet vital. Però el que hi ha és el que queda i de tots ells vaig heretar la llengua, i amb ella els sentiments amb què va escrita. No podria escriure de cap altra manera.