rere l'adagio

No parava de moure’s. De donar voltes al llit mentre en somnis cridava: “Deixa’m! Deixa’m! Que em deixis estar, si us plau, si us plau t’ho demano! Que em fas mal! No puc, no puc”. I plorava. Plorava endins. Suplicava que no la toqués, que no volia, que li feia fàstic. I es despertava de sobte, amb palpitacions, angoixada i els ulls plens de llàgrimes. Encara tenia malsons. Cada nit se li repetia l’escena. L’habitació, ell i aquella música. Eren les set del matí quan anava a la cuina.

Va ser una tarda d’agost sufocant. Ella s’estava a la piscina, fent un bany, la primera vegada que el va veure, dos anys i mig enrere.

- Alba mira, vine, que et presentaré en Max, un amic- deia la seva mare amb un somriure prou ampli com per intuir que l’amic havia esdevingut prèviament alguna cosa més.

- Hola, Alba... Caram, quina filla tan maca tens!- exclamava ell sense apartar la vista del cos en bikini de l’adolescent que el saludava des de l’aigua, fent un gest tímid amb el cap. 

- Però vine, dona!- li deia la seva mare- ai! (seguia fluixet) és que des que ens vam separar el seu pare i jo que està molt més introvertida. No li tinguis en compte. Ja s’hi anirà acostumant en el dia a dia.

La veritat era que a l’Alba li feia vergonya que veiessin les seves prominents curvatures físiques, que esborronaven la nena d’ahir i començaven a definir la dona de demà. Preferia refugiar-se sota les robes amples i rere els apunts de primer de batxillerat. I s’aplicava especialment en llatí, que se li feia més complicat que el grec antic, malgrat el diferent alfabet que distanciava les dues llengües. “Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”.

- Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència? Va dir Ciceró- aquest era en Max, que s’acostava pel seu darrere, posant les seves mans grans sobre les espatlles de l’Alba. 

Ella va fer un lleuger moviment, com de treure-se-les del damunt. Li va resultar incòmode, però tampoc s’atrevia a dir-li-ho.

- Saps llatí?

- No, però el discurs de Ciceró contra Catilina el posaven ja fa trenta anys com a text a la classe de llatí. Veig que encara no ho han tocat, eh?- i agafava el rostre pigat de la noia, sacsejant-lo fort entre les seves mans. l’Alba se les va tornar a treure amb un somriure forçat a la cara. 

- Ha marxat la meva mare?

- Anava a la perruqueria. Ja saps que s’hi passa tota la tarda quan hi va. Si vols t’ajudo amb el text- la seva mirada era freda, el seu to monocord i la seva presència estranya.

Una sensació de recel va recórrer l'espinada de la noia. 

- No, no, gràcies. Prefereixo fer-ho sola- responia la noia confosa... i es tornava a recloure en els seus llibres amb el cap cot.

Tot eren festes i carantoines quan estava amb la seva mare. Que si “ets la dona més guapa que he conegut mai”; que si “carinyo, mira com t’estimo” per a, tot seguit, petonejar-la en un acte teatral davant del públic assistent. Sempre ho feia així quan hi havia algú present. Eren tardes d’hivern, en què la dona estenia el seu somriure i l’Alba feia com si no veiés, incrèdula en el seu endins. 

S’estimava més escoltar l’Adagio d’Albinoni mentre estudiava a la seva habitació, les tardes de dissabte. “O fortunatam natam me consule Romam”.

- Roma va ser un estat afortunat, nascuda durant el meu gran consulat. Altre cop Ciceró?- li va dir a cau d’orella, prement-li fort les espatlles. 

Va fer un salt enrere que la va fer caure de la cadira. El cor li anava a mil. En dècimes de segon va ensumar la por.

- On és la meva mare!

- A la perruqueria i ja saps quant s’hi està quan hi va- altre cop aquella mirada freda, aquell to monocord i el temor que corria amunt per l’espinada. 

L’home va apujar el volum de l’Adagio. La porta es tancava en sec. L’aire es comprimia i tot s’enfosquia. De lluny, només se sentien els violins. 

(Aquest relat correspon a la segona part del meu anterior relat de ficció que no es noti res)