que no es noti res

Tirava de la cadena del wàter amb una força inusitada. Ben avall, que no es noti res. Pensava. Sortia, impecable, amb la seva carpeta agafada entre els seus braços, els cabells encara humits d’haver-se esbandit la cara amb aigua glaçada al lavabo. S’asseia, habitualment a la darrera filera de l’aula, i els seus dits índex i mig es fregaven contínuament, en un gest compulsiu, nerviós i repetitiu. Abans passava una tovalloleta humida pel damunt del seu pupitre. Ho feia cada vegada que entrava a una nova classe. Fregar. Col·locar els llibres i seure al darrere del tot en una de les cantonades, atenta a l’assignatura de dret romà, aquesta vegada. 

Altre cop les palpitacions i la suor exagerada a les aixelles. No volia que es notés i enganxava els braços al seu cos atlètic, fibrat de les hores d’entrenament sobre l’asfalt del campus durant les nits, quan ja era fosc i malgrat el fred humit. Començava a córrer, tan bon punt havia acabat amb les cinc hores diàries que dedicava a l’estudi. No havia tret ni un sol notable durant el primer semestre. Semblava que l’excel.lència era el seu fort en dret. No es permetia ni un sol error. Novament les set del matí, faltava mitja hora perquè es llevessin les seves companyes de pis. Al coixí, un grapat considerable de pèls. Es llevava angoixada i anava directament a la cuina: endrapava la bossa sencera de magdalenes de xocolata que la cridaven amb deliri des de la nit anterior, quan va tornar de córrer perquè les seves cames ja no podien més. I el paquet de galetes Príncipe amb un fuet que l’esperava des de feia una tarda, tan sols, també anaven coll avall. I li envaïa una tremenda sensació de pau. De domini sobre ella mateixa. Llençava a les escombraries el tetrabrik de llet sencera que s’acabava d’engolir i passava la baieta amb sabó per sobre de l’hule. 

- Bon dia Alba! Ja t’has vestit?

- Sí, sí, és que vull arribar d’hora a classe d’economia, que aquesta es posa com un ou i llavors no em puc seure al davant, com a mi m’agrada.

- Ah, val, val. Recull-te els cabells que tens l’anorac ple de pèls. 

- Ui, ja...- feia neguitosa espolsant-se’ls amb les mans- és que a l’hivern ja em passa, això.. Bueno, marxo, eh?

Ja havia passat una hora, i els palmells de les mans li tornaven a suar, i les aixelles... creia que no arribava a temps. Abans de fregar-se’ls l’un amb l’altre compulsivament, es ficava els seus dits índex i mig a la gola, ben endins, per acabar traient les magdalenes, les Príncipe i el fuet, fins a sentir-ne la bilis que volia sortir del seu fetge. Els ulls se li envermellien i s’omplien de llàgrimes calentes de tanta força enfora que havia fet i el coll li cremava, li quedava aspre amb un regust amarg que no li marxava en tot el matí, asseguda a la darrera fila de l’aula. Com sempre feia.

Tirava tres cops de la cadena, volia veure com marxava, fins a fer-la desaparèixer, la seva culpabilitat. Es rentava la cara amb aigua glaçada i agafava la carpeta i els llibres d’economia ben fort entre els seus braços. Ben avall. Que no es noti res. Va pensar.